Amante por un día

76 MIN. França (2017)

Amante por un día

Direcció: Philippe Garrel

Guió: Jean-Claude Carrière, Caroline Deruas-Garrel, Ph. Garrel, Arlette Langmann

Amb: Éric Caravaca, Esther Garrel, Louise Chevillotte

Crítica de cinema
Manu Yáñez

‘Amante por un día’, el mostrari d’inseguretats, afliccions i dubtes garrelians

Malgrat la punyent melancolia que encara recorre el cinema del francès Philippe Garrel –un cineasta capital per entendre la ressaca fílmica que va deixar la Nouvelle Vague–, les seves tres últimes pel·lícules, que ell mateix ha definit com una “trilogia freudiana”, semblen perfilar un cert gir cap a una relativa lleugeresa, no tant en el to com en el ritme. Tocades per una tendència a la fuga narrativa, les magnífiques La jalousie (2013) i L'ombre des femmes (2015), així com la notable Amante por un día, estan filmades en blanc i negre i en format panoràmic i sobrepassen lleugerament els 70 minuts. També són pel·lícules propulsades per una pulsió cinètica i una cadència el·líptica que generen una velocitat idònia per a l’exploració del gran tema del director de La cicatrice intérieure: la volatilitat de les emocions i els sentiments, la fulguració i inconsistència del desig. Només a Garrel se li acudiria ajuntar el somriure còmplice (postcoital i adúlter) d’una jove amb el plor desesperat d’una altra noia traïda pel seu amant.

Amante por un día gira al voltant d’un dels habituals triangles amorosos garrelians, aquesta vegada format per un pare (Éric Caravaca), la seva jove amant (una fantàstica Louise Chevillotte, que debuta a la gran pantalla) i la seva filla. Que aquesta última estigui interpretada per Esther Garrel, la filla del director, afegeix una capa de significació, familiaritat i intimitat a aquest film delicat i impúdic. No és la primera vegada que Garrel (pare) juga amb aquests miratges familiars: a La jalousie ja va fer que el seu fill (Louis) interpretés un personatge inspirat en el seu avi.

A Amante por un día les interaccions entre els personatges originen un ampli i molt verbalitzat mostrari d’inseguretats, afliccions i dubtes. L’habitual i poderós pes dels cossos en la posada en escena de Garrel cedeix aquí una part del protagonisme a l’escriptura del guió i el muntatge. De fet, com ja passava en els altres dos films de la trilogia, aquí hi impera un aire novel·lesc, inclosa una veu en off que juga a subministrar-nos informació sobre el que saben o ignoren els personatges de la funció. Aquesta estratègia porta la pel·lícula cap a un territori de complexitat i riquesa narrativa, però també genera una certa sensació d’amuntegament de les situacions, a més d’una certa precipitació en els esdeveniments. En aquest sentit, algunes figures temàtiques recurrents en l’obra de l’autor de Les amants réguliers –del turment romàntic al suïcidi, de la infidelitat al pes de la història en la realitat política contemporània– sorgeixen d’una manera un pèl rutinària, com si responguessin més a una obligació autoral que al veritable reclam del relat.