Algo muy gordo

87 MIN. Espanya (2017)

Algo muy gordo

Direcció: Carlo Padial

Guió: Carlo Padial, Berto Romero

Amb: Berto Romero, Carlos Areces, Carlo Padial, Carolina Bang, Miguel Noguera, Dídac Alcaraz, Javier Botet

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

'Algo muy gordo', la comèdia com a constatació d'un fracàs

Carlo Padial té una llarga trajectòria en el món de la comèdia. Amb Carlos de Diego i Dídac Alcaraz va formar ja fa uns quants anys Los Pioneros del Siglo XXI, a qui devem alguns dels formats humorístics més creatius vistos al marge de les grans televisions, des de Josep Mauri. La dictadura de la raó, que va programar l'enyorada franja D.O. de la Xarxa de Televisions Locals, fins a Go, Ibiza, go!, que va triomfar a YouTube, passant per les càpsules d'antropologia mil·lennial La vergüenza de existir per a PlayGround.

El també escriptor va debutar al llarg de l'any 2012 amb Mi loco Erasmus, un film sobre els marges de l'imaginari de la Barcelona institucional que derivava en una caiguda als inferns del col·lapse creatiu. En la seva pel·lícula següent, Taller Capuchoc, convertia Miguel Noguera en una mena d'alter ego, un autor les neurosis del qual es disparen quan li encarreguen conduir un taller literari.

Algo muy gordo es podria anunciar, a priori, com el pas al cinema comercial d'un director que fins ara s'havia mogut pels circuits alternatius de la comèdia més experimental. La presència d'un còmic tan popular com Berto Romero com a protagonista, la producció a càrrec del Grupo Zeta i un avançament que la venia com una producció amb efectes especials semblaven certificar aquest pas al mainstream. Però Padial ha acabat presentant una obra que, a partir d'una pirueta d'humor metacinematogràfic, té poc a veure amb aquesta promesa i en canvi entronca amb les seves inquietuds habituals.

Ens trobem davant d'un cineasta que entén la comèdia com la constatació d'un fracàs, aquí el del seu propi intent de dur a terme una pel·lícula convencional. Padial recorre a tècniques del fals documental, una de les seves marques d'estil, per plasmar el procés de creació d'un film que no acabarà existint. Amb el seu equip tira endavant el rodatge d'aquesta història sobre un home que ha de tornar a l'escola per aprovar un curs de l'EGB que li havia quedat pendent. Romero es veu obligat a submergir-se en la parafernàlia típica de l'era de la postproducció digital i apareix bona part del metratge amb l'equip de captura de moviment suspès sobre un croma. Padial concep aquest mètode no com un mitjà sinó com la matèria central d'Algo muy gordo. Li interessa explorar les possibilitats humorístiques d'aquesta enginyeria analògica que s'amaga rere el prestigiós concepte de film amb efectes. Amb un punt de partida brillant i multitud d'idees que bullen a l'ambient sense acabar de desplegar-se del tot, Algo muy gordo es ressent de certa falta del pols cinematogràfic necessari per sostenir un film de 90 minuts. Però com a anticomèdia que desmitifica el making of de la creació artística resulta un estimulant ovni en el panorama cinematogràfic espanyol.