Al otro lado del viento

122 MIN. Estats Units (2018)

Al otro lado del viento

Direcció: Orson Welles

Guió: Oja Kodar, Orson Welles

Amb: John Huston, Robert Random, Peter Bogdanovich

Crítica de cinema
Manu Yáñez

'Al otro lado del viento', la quadratura del cercle del cinema d'Orson Welles

Estrena online a Netflix

L’any 1966, en una entrevista concedida a Madrid als documentalistes Albert i David Maysles, Orson Welles va descriure així el seu projecte 'Al otro lado del viento':“Un film sobre un grup de persones que reben impressions d’impressions d’impressions. Com si hi hagués milers de miralls reflectint-se fins a l’infinit. Vull filmar sense guió [...]. Agafaré els personatges en cada situació, explicaré als actors què ha passat fins a aquell moment, qui són, i des d’allà començarem. Farem la pel·lícula com si fos un documental”. Aquesta descripció embrionària del que s’acabaria convertint en l’últim i maleït projecte de Welles remet, d’una banda, a alguns elements recurrents en l’obra del geni nord-americà: impossible no pensar en la sala dels miralls del final de 'La dama de Xangai'o en els jocs il·lusionistes de 'F for fake'. Tanmateix, les paraules de Welles semblen apuntar cap a un canvi de rumb en la mentalitat d’un director acostumat a controlar cada detall de les seves monumentals pel·lícules. Entregat a una modernitat fulgurant, abraçant l’atzar com a força creativa, Welles semblava disposat a sublimar aquella màxima de Jacques Rivette segons la qual tota pel·lícula és un documental de la seva pròpia creació.

Quatre anys després d’aquell testimoni, Welles va iniciar, en condicions econòmiques força precàries, un rodatge que es va allargar, de manera intermitent, sis anys i que es va veure esquinçat, en primer lloc, per un conflicte amb el coproductor espanyol del film, Andrés Vicente Gómez, i després per la caiguda el 1979 del xa de l'Iran, el cunyat del qual figurava com a productor del film. En definitiva, som davant la crònica d’un projecte truncat que troba suggeridores ressonàncies en la fascinant reconstrucció d''Al otro lado del viento'que ara estrena Netflix. I és que el film de Welles presenta, com un dels seus eixos narratius, les dificultats que troba el veterà cineasta Jake Hannaford, encarnat per John Huston, a l’hora d’acabar un film experimental que no complau un productor de Hollywood. En tot cas, parlar d’un 'relat'resulta excessiu, donat que el film pòstum de Welles funciona més com un exercici conceptual, procliu a l’abstracció, que com una pel·lícula narrativa.

Elaborada a partir de 100 hores de metratge, unes quantes escenes muntades per Welles i un conjunt d’anotacions, directrius i reflexions del cineasta, 'Al otro lado del viento' sembla formular una espècie de teoria del caos fílmic. A mig camí entre la 'home movie' d’autor i el deliri erotòman –construït al voltant de la sensual figura d’Oja Kodar, coguionista del film i amant de Welles–, la pel·lícula funciona com una frenètica simfonia d’imatges filmades amb càmeres de 16 i 8 mm en què s’intercalen les peripècies de Hannaford amb fragments de la pel·lícula que està rodant. Aquest laberint d’imatges i mirades acaba posant en primer pla la doble naturalesa del cinema: expressió candent d’una pulsió 'voyeurista' (eros) i alhora exercici vampíric que tendeix a succionar la vida dels seus participants (tànatos). Un punt final que podria llegir-se com la resposta d’avantguarda a la meditació sobre la decadència i la mort de 'Ciutadà Kane'. La quadratura del cercle wellesià.