A cambio de nada

Hi ha directors que es pensen que posar la càmera davant d’actors no professionals, donar-los quatre instruccions i un fil d’història perquè no sigui dit ja és prou perquè el resultat sigui una pel·lícula. “Filmar la realitat”, en diuen, i es queden tan tranquils. O “mirada documental” també. Suposant que la realitat existeixi, algú els hauria d’explicar que no és tan fàcilment filmable i que l’etiqueta documental és més o menys el mateix que el mercat de Calaf. Daniel Guzmán debuta en la direcció amb un film d’aquestes característiques, de la corda de Barrio o El Bola, però amb una història encara més mínima; molt poca cosa, de fet. A estones sembla que vulgui emular el punxegut cinema de quinquis dels 70 i 80 i a estones no pot ser més ensucrat. Una indefinició tonal i conceptual que torpedina la seva línia de flotació, ja afeblida per un minimalisme de guió mal entès i una total previsibilitat de principi a fi. Segur que algú citarà Truffaut o Marco Ferreri per mirar d’injectar-li profunditat. Ja estaria bé que s’hi assemblés una mica. Desitjar és gratis. |