El botón de nácar

La trajectòria del cineasta xilè Patricio Guzmán dibuixa una evolució rica en girs i matisos. Per començar, Guzmán es va guanyar un lloc d’honor en la història del documental gràcies a la seva crònica urgent de la construcció i tràgic final de la utopia socialista a La batalla de Xile (1975-1979). Anys més tard, pels volts del canvi de segle, el director de Salvador Allende (2004) va deixar enrere el rol de cronista del present per rescatar la memòria enterrada per dècades de règim militar. Finalment, els últims films de Guzmán ens descobreixen un assagista cinematogràfic amb ànima de poeta. Així, El botón de nácar s’atreveix a connectar la recerca d’aigua al cosmos amb el genocidi dels indis originaris de la Patagònia i amb el llançament al mar dels cossos dels desapareguts de la dictadura de Pinochet. Preciosista i punyent, el film sap enfilar els diferents episodis del que Guzmán presenta com una única història silenciada. Tanmateix, l’emfàtica narració, orientada a clarificar de manera didàctica la cadena de reflexions i metàfores, acaba limitant l’autèntica força poètica del film. |