A vegades, els que estem acostumats a jugar a videojocs ens trobem amb petites joies ignorades per la crítica, pels propis usuaris i per la seva mateixa empresa distribuidora, tots plegats massa acostumats a costumir o vendre producte de masses, amb alts nivells de producció i una despesa en marketing encara més alta. I entre tanta producció milionaria, de tant en tant aparèixen autèntiques joies en brut, aquells videojocs que no pretenen arribar a milions de persones, i fins i tot, coneixent i havent gaudit del joc en qüestió, es pot entendre que no s'ha comprat un videojoc, si no que s'han comprat sentiments i una història per recordar. Un videojoc s'ha de veure com una porta a una altra dimensió, una finestra per donar un cop d'ull a una altra vida i com una oportunitat per conèixer els somnis dels creadors d'aquella història. Si més no, cap de nosaltres descobrirà nous mons ni salvarà l'Univers d'un cataclisme, ni tant sols salvarà la princesa de torn. Es podria dir el mateix de la literatura i el cinema, on som espectadors de les proeses d'altre gent, però en el cas dels videojocs nosaltres, o el nostre "avatar" dins la història, reaccionem segons els nostres desitjos i voluntat, introduint-nos encara més dins la història. Davant aquesta certesa, els desenvolupadors de videojocs es plantegen varies vies possibles. En aquest escrit només em basaré en una d'elles, el camí que molt pocs trien i possiblement el més difícil i menys agraït, fent servir un videojoc com a plataforma per aquestes explicacions, "Fragile Dreams: Farewell Ruins of the Moon" de Wii, el camí dels sentiments. A Fragile Dreams, som un noi anomenat Seto d'uns quinze anys d'edat i ple d'innocència que ha viscut tota la vida amb el seu avi. Un dia però, el seu avi mor i li encomana la tasca mitjançant una carta, de cercar supervivents arreu del món. Així és, tota la humanitat ha desaparegut en estranyes circumstàncies i som la única persona viva del planeta. Aquesta empresa no precisament senzilla, ja que pel nostre camí ens trobarem amb fantasmes i dimonis que ens complicaran la existència, però també hi serà present, com un pes a les nostres espatlles, la sensació permanent de solitud i desolació. Aquesta forta sensació que notarem durant tota la aventura és creada sobre tot per una banda sonora melancòlica i de qualitat, paisatges desoladors on mostren l'avanç de la natura en absència de la acció de l'home i uns acompanyants que ens donaran consells, però també motius per entristir-nos. Hi ha molts videojocs que ens plantegen la qüestió del final de la raça humana però normalment es fa mostrant la cara heroica del protagonista, videojocs com el recent Metro2033 on la humanitat s'ha d'amagar de la radioactivitat i criatures varies en els enormes túnels de metro i nosaltres en som l'heroi. A Fragile Dreams nosaltres som un noiet amb la branca d'un arbre com a única arma inicial, i després amb objectes que ens anem trobant pel camí, com una escombra o un pal de ferro. És un videojoc d'unes 15 hores de duració, basat en la exploració i el descobriment, amb una atmosfera impactant i una variació dels estats anímics força interessant. Com ja he dit, el protagonista és un jove de 15 anys, i té la llàgrima força fàcil degut a la situació en la que es troba, a més a més pel camí ens anirem trobant objectes de persones ja mortes, dels quals podrem escoltar una narració de la seva història, i del seu final. El videojoc es situa entre els gèneres del rol, i el que es coneix com a "survival terror", una barreja que té un objectiu d'aficionats força limitat. Més enllà de la qualitat del videojoc, això la empresa distribuïdora ho sap, i al seu moment, a finals d'abril d'enguany, pràcticament no va publicitar la seva sortida fent que encara s'en limités més la coneixença d'aquest joc al gran públic. Una mostra de la poca confiança de la distribuïdora cap al projecte, és la no traducció del videojoc a cap llengua, més enllà de l'anglès. Tot i que cal remarcar que la distribuïdora a Europa, Rising Star Games, no és una empresa massa gran, i s'acostuma a encarregar a portar videojocs japonesos que d'altra forma no veuríem al nostre continent, cosa totalment d'agrair. Namco-Bandai com la seva desenvolupadora en canvi, si que és una empresa prou forta com per haver donat una bona empenta comercial al seu videojoc. Per acabar-ho d'adobar, la crítica no va semblar entendre les pretensions del videojoc, els creadors volien posar al jugador en la situació més delicada possible i explicar una història bonica a partir d'una situació desesperada basant-se en la exploració dels nostres propis sentiments, la crítica en canvi, va trobar deficient el sistema de combat, un combat recordem, expressament creat de forma senzilla amb branques, escombres i pals de ferro rovellats, per tal de deixar constància que el protagonista no és precisament un heroi, si no un personatge desesperat per trobar amb qui compartir les seves experiències. De tot això en podem extreure tres moralitats, la primera és que un anàlisi d'un videojoc és només una opinió, normalment d'un expert, cert, però no deixa de ser una opinió molts cops basant-se en les preferències del seu analista. La segona és que les empreses, massa sovint tendeixen a donar suport al producte que ells entenen que pot generar més beneficis (generant en conseqüència, més beneficis), ignorant el seu producte gairebé d'autor i ple de qualitat (que òbviament generarà menys beneficis). La tercera moralitat és la única que només depèn de nosaltres, i és que hem d'obrir totes les portes a d'altres dimensions que puguem, darrera de cadascuna d'aquestes portes, ja sigui en forma de llibre, de pel·lícula o de videojoc, podrem trobar una història tant increïble com inesperada, que t'aporti més a la vida que unes hores d'acció ràpida sense més transcendència. Obriu totes les portes que pugueu, això si, sense oblidar l'aventura més important de les nostres vides.
