Blogs 06/01/2012

Els cops de timó de Nintendo

5 min

Quan es va anunciar la consola Wii poca gent es podia imaginar com acabaria tot plegat. Amb l'anunci oficial de la consola, molts analistes i la premsa en general donaven a Nintendo per morta, però amb el primer esdeveniment en el que la nova i flamant consola va aparèixer en públic hi havia les cues més llargues mai vistes en un E3, i va passar a ser una de les fires més espectaculars en aquest sentit. Nintendo deia que era una màquina per a tothom i que anteposava la diversió a tota la resta. I ho feia, sobretot gràcies sobretot al seu comandament, que permetria controlar els jocs a través propis moviments del jugador.

Ben aviat i aprofitant l'embranzida inicial, Wii va anar desmarcant-se dels seus competidors, Xbox 360, que havia sortit un any abans, i PlayStation 3, que sortiria en una data similar a la consola de Nintendo. Com ja va passar a l'època dels 8 i 16 bits, amb Master System i NES, i Mega Drive i Super Nintendo, la comunitat de videojugadors no va trigar en definir a la consola de Nintendo com a infantil. La intenció de Nintendo, exemplificada amb els seus anuncis de televisió inicials i les declaracions dels seus directius, era ampliar el mercat, arribar a nous públics, sobretot gràcies al seu control gestual, en un context de situació econòmica de la empresa bastant delicada després del nyap empresarial que va suposar GameCube.

Tot i això, tant Sony com Microsoft van iniciar una guerra de declaracions per intentar deixar clar que Wii jugava en una altra lliga, la de les joguines, i que per tant pel que fa l'oci interactiu i seriós, Microsoft era la vencedora en vendes i Sony restava en segona posició, degut al seu preu més elevat i a la sortida un any més tard, en relació amb la Xbox 360. Així doncs, totes dues companyies feien com fan típicament els partits polítics la nit en que es fan públics els resultats electorals: Tothom es declara vencedor, ho sigui realment o no, per donar confiança a l'electorat, o en aquest cas, als fans, productors i inversors.

Ningú no vol formar part del grup infantil, sinó del grup dels herois, dels gamers, dels que en saben, així que després del bombardeig de declaracions de la competència, tant la premsa com la comunitat de jugadors va fer seu el discurs de Sony i Microsoft. A partir d'aleshores, Wii i DS passaven de tenir videojocs familiars a ser consoles infantils, i com que eren consoles infantils, qui hi jugava no era gamer ni era adult, com els jugadors de veritat.

Paradoxalment, al fer córrer que Wii era una consola infantil va convertir-se encara més en la consola familiar que Nintendo pretenia, però en el procés va perdre la veta de jugadors veterans de la plataforma que van entendre que per trobar allò que volien havien d'optar per una altra consola. Els que seguien els esdeveniments del sector, principalment desenvolupadors i productors, van considerar que els desenvolupaments amb més pes econòmic dins l'empresa havien d'anar a Xbox 360, PlayStation 3 i de retruc a PC, ja que és en aquestes tres plataformes on s'hi concentraven els jugadors "de debò", i els jocs infantils, remakes de jocs antics i els productes d'autor i amb poc mercat, havien d'anar a Wii. Els equips inferiors dels desenvolupadors o empreses externes es feien càrrec dels desenvolupaments de noms coneguts amb resultats desastrosos, la franquícia Need for Speed, per exemple, la va portar a Wii una empresa de desenvolupament per a iPhone. Evidentment els jocs d'aquest estil no venien bé degut a la seva mala qualitat o per ser massa d'autor (no a tothom li crida l'atenció un joc amb violència desenfrenada i en blanc i negre), i acabava per reforçar encara més la idea que els jocs adults no venen bé en cap consola de Nintendo. És el peix que es mossega la cua.

Una situació curiosa , després de les declaracions dels directius de Sony i Microsoft, va esdevenir durant l'E3 del 2010 quan en Kevin Butler, un actor còmic fitxat per Sony com a fals representant de l'empresa, va deixar anar un discurs ple d'èpica que col·locava els nous jugadors al mateix nivell de la resta de jugadors, és a dir, que el que havia intentat separar anteriorment ara s'intentava tornar a unir. Val a dir que aquest discurs, pronunciat amb l'objectiu de promocionar el sistema de control per moviments de Sony, Move, va fer aixecar els aplaudiments de l'auditori de Los Angeles, i fins al dia d'avui ningú no ha preguntat a cap responsable de Sony els motius que els van portar a criticar el control de moviment de Nintendo i la seva aportació en forma de nous jugadors, i després fer una defensa tant aferrissada del seu sistema en adonar-se dels beneficis que podia reportar a la indústria. Economia d'empresa i màrqueting, és clar, però quan acabes apostant a casa teva pel que has criticat a ca la competència potser el pas que has fet s'ha de dir i explicar.

Després de tot aquest merder de declaracions i accions promocionals d'uns i altres dispositius, Nintendo va voler fer front a les acusacions que l'han anat perseguint durant la seva història, i va presentar la consola portàtil 3DS com un dispositiu orientat als jugadors veterans. Finalment però, 3DS va sortir amb un preu més elevat a l'esperat i també va vendre menys del que s'esperava, principalment per dos motius, el preu i la sensació que no era realment una consola nova sinó una revisió més de la DS, i que per això conservava la forma i el nom de la seva predecessora. Degut a les poques vendes, Nintendo va reaccionar fent allò que mai havia fet, baixar el preu del maquinari pocs mesos després de la seva sortida al mercat, una acció que va fer emprenyar a la majoria de fans que s'havien comprat la consola d'inici, tot i que després la companyia intentés alleugerir el cop amb el regal de vint jocs antics de l'època de la NES i de GameBoy Advance. Actualment, 3DS ja gaudeix d'una bona col·lecció de jocs, i juntament amb la rebaixa de preu ha animat a nous compradors a fer el salt de generació, tot i això, el discurs de consola per a veterans ja ha quedat enrere i han sortit els mateixos videojocs de sempre, Mario, Pilot Wings, Zelda, Animal Crossing.... Jocs clàssics, certament, però alhora una oferta insuficient si el que es vol és netejar una imatge que amb el temps s'ha embrutat empobrit.

Amb Wii U sembla que Nintendo segueix la mateixa estratègia que amb 3DS, només és previsible que no es torni a cometre l'error del preu, però la forma i el nom de l'aparell ja indica que a ulls de la massa social Wii U serà una actualització de Wii. La resta es manté igual, segueix el discurs de que serà una consola per a veterans i a priori serà així, ja que el comandament en sí sembla que afegeix més possibilitats i profunditat al joc en línia, i opcions per als desenvolupadors de programari, però els videojocs seguiran sent els de Nintendo en alta definició. Això no ha de ser necessàriament dolent, però és el que és, i la comunitat de jugadors ja té la imatge infantilitzada de Nintendo, difícil de canviar només amb paraules.

Però potser no és necessari que Nintendo canvii, al final, és qui ha aportat la nota de color a la generació de consoles actual, una generació que s'ha saturat amb massa tons grisos, massa trets, massa cinematografia forçada, massa superherois clàssics... Potser el que cal és retornar als 8 bits, amb històries més bàsiques i un joc més directe i addictiu, un retorn a la riquesa de les mecàniques de joc i un allunyament dels Quick Time Events i la resta d'accions semi-automàtiques. És possible que la solució sigui ampliar la comunitat de jugadors amb més sectors d'interès en comptes de separar-la en jugadors bons i dolents, i per part de Nintendo, la solució al seu problema passa per fer els jocs que ja fa, però també oferir sagues noves als jugadors més veterans.

Sigui com sigui, les preferències dels jugadors les descobrirem quan s'inicii la següent generació de consoles de sobretaula. Segurament no caldrà esperar ni un any.

Comenta-ho al fòrum

stats