Exportant cultures

Els videojocs, com qualsevol altra manifestació cultural, ofereix una imatge promocional de l'entorn on es desenvolupa l'acció, i el jugador, com l'espectador de cinema que rep la informació d'una bona direcció de fotografia, es veu afectat per tot el que ocorre durant l'aventura.

Com a exemple, personalment, puc dir que qui escriu aquestes línies és algú interessat en anar a Broadway i en assistir als musicals de teatre en general després de jugar a Sakura Wars: So Long My Love, en el que els defensors de la ciutat de Nova York fan servir un teatre i els musicals com a tapadora per ocultar la seva identitat. L'interès per tot allò japonès ve per la infinitat de jocs creats allà que mostren parts de la seva cultura, ja es tracti de Tenchu, de Muramasa The Demon Blade (un joc en el que, per recuperar energia, hem de menjar sushi i altres plats japonesos), o tants altres jocs. El meu interès pels EUA dels anys 60 ve de Fallout, així com la recerca d'informació sobre l'energia nuclear. El títol de Bethesda presenta un entorn postapocalíptic en el que el temps sembla haver-se congelat durant la guerra freda, una sensació que l'ambientació transmet a la perfecció. I això només pel que fa als últims mesos.

Durant tota la vida rebem informació de tot tipus, se'ns va despertant l'interès per conèixer tant d'altres cultures com noves aficions, i la via dels videojocs és un clar camp que paga la pena d'explotar, serien un bon vehicle per a mostrar al món com som en un mercat global en el qual es desenvolupa aquesta indústria.

Els creadors acostumen a plasmar allò que els agrada o allò més proper a la seva creació. Un exemple clar d'això es troba als jocs en línia creats als EUA, que a la llista de festes que se celebren dins del joc sempre inclouen el Halloween, una festa anglosaxona en clar procés d'expansió pel món, o a Steam, el principal servei de descàrrega de jocs per a PC, que baixen els preus la setmana que coincideix amb el quatre de juliol, la diada nacional americana que commemora la declaració d'independència. La pàgina e2046.com, distribuïdora de productes de marxandatge d'Àsia, més en concret de figures de videojocs, cinema i anime, també ofereix rebaixes durant les dues setmanes que inclouen l'1 d'octubre, diada nacional de la Xina.

Us imagineu que una empresa catalana creés un joc comercial i per ajudar a la promoció del seu producte baixés els preus un 11 de setembre? No només aconseguiria promocionar-se, sinó que qualsevol interessat en l'oferta sabria què va passar l'11 de setembre del 1714, de la mateixa manera que nosaltres sabem què va passar a Amèrica el 4 de juliol del 1776. No se'ns faria estranya l'acció estrictament, sinó que seria la normalitat la que ens semblaria una cosa nova.

Però no només calen accions d'aquest tipus per donar a conèixer la nostra cultura, sinó que la nostra història pot donar arguments per a qualsevol producció. Estem força acostumats a veure croats com a protagonistes als jocs de bufetades, com per exemple a The Cursed Crusade, o espartans, com Kratos, que tot i el nivell de fantasia que l’acompanya, el protagonista de God of War és un general d’aquests guerrers tant coneguts. La saga Halo també té els seus espartans tot i ser un joc de trets, o els jocs d’estratègia, que n’hi ha una infinitat no només basats en espartans, sinó també en les guerres entre diferents clans japonesos, de l’època feudal europea, o de les guerres mundial. Els catalans teníem el nostre propi exèrcit, temut a la seva època i ignorat en l’actualitat, si no és per algun conte infantil grec que es refereix als catalans com si fóssim el monstre de l’armari, i amb raó. Què fa que els espartans siguin reconeguts mundialment i els almogàvers no? La resposta, probablement, a banda de l'antiguitat diferent d'uns i altres guerrers, és la distinta difusió cultural. Evidentment aquesta difusió no ha de recaure totalment en els videojocs, sinó que hauria de ser tot l’àmbit cultural català el que hauria de treballar en el mateix sentit, si l'objectiu és crear una indústria pròpia i fugir dels estereotips que ens han anat marcant des de fa dècades.

Un exemple de com es poden fer les coses i treballar en aquest sentit és el de Dive: The Medes Islands Secret, un joc creat per Cosmonaut Games que va sortir inicialment per a WiiWare en el que s'especula amb la possibilitat de que Martí l'Humà tingués la seva tomba plena de tresors al fos marí de les illes Medes. El resultat de l'aventura va ser prou bo, tot i les errades històriques (el 1412, Espanya com a tal no existia), hi va haver bona acollida de la crítica (una mitjana de 74 a Metacritic) i el joc va aparèixer als principals mitjans especialitzats internacionals, amb la promoció i l'augment en vendes que això comporta.

També hi ha exemples en el cinema, àmbit en el que s'ha adaptat el llibre Pa Negre, una obra escrita per Emili Teixidor, amb notable èxit i reconeixement mundial de les seves virtuts, tot escenificat amb la possibilitat de participar als Oscars d'enguany i els premis recollits a les gales Gaudí i Goya. És clar que també hi ha altres exemples que ens indiquen com no s'han de fer les coses, és el cas de les pel·lícules de Tirant lo Blanc i de Bruc, una obra èpica i un episodi de la nostra història que van perdre l'essència en passar a la gran pantalla. Cal recordar que Metro 2033, aviat Metro 2034, i les dues entregues de The Witcher provenen de llibres escrits en rus i polonès respectivament, un exemple que els llibres també poden ser filons per a històries de videojocs.

Per desgràcia, tant la nostra història, com les llegendes i mites propis són sovint ignorats, ocultats i finalment oblidats, i tot i que el cas dels Almogàvers i en concret de la Gran Companyia Catalana sigui dels més coneguts, almenys per nosaltres, també la història d'en Garbo mereix ser explicada en un joc d'espies, o la del Comte Arnau, que després de consumar varis pecats, va ser condemnat a vagar pels boscos muntant el seu cavall negre que treia foc per ulls i boca, acompanyat pels seus gossos de l'infern, altres versions de la llegenda el converteixen en un dels primers vampirs coneguts. Enriqueta Martí, que és coneguda com la vampiressa de Barcelona després de segrestar, prostituir i assassinar criatures per fer-ne guariments naturals amb les seves restes que venia als nobles de la ciutat. A Andorra existeix la llegenda de la Dama Blanca, una dona que es desconeix si és una fada, una dama d'aigua o una nimfa, però que fa de protectora del territori andorrà contra els possibles invasors, compta amb varies llegendes, depenent de la font, que parlen de les seves gestes. Tenim objectes llegendaris, com l'Espasa de Vilardell o la Bíblia Valenciana, traducció de l'original que va ser perseguida per la Santa Inquisició i donada per perduda durant segles, objectes que ben bé podrien ser l'objectiu d'un cerca-tresors actual. Es pot seguir els esdeveniments del Llibre dels Fets, un llibre històric narrat per un rei, el Mecanoscrit del segon origen, una història apocalíptica de Manuel de Pedrolo, o incloure als minairons en una aventura de fantasia, els nostres propis follets bons, originaris del Pirineu. Es pot fer un joc de submarins partint de la història de l'Ictineo, el primer submarí tripulat inventat, creat per Narcís Monturiol. O un joc amb escenaris surrealistes de l'estil Dalí, o retorçats com troncs d'arbre a l'estil de Gaudí... Si tot això esfa bé, l'apartat artístic pot cridar molt l'atenció vers el producte. Són també incomptables les històries situades a les nostres muntanyes màgiques per excel·lència, com Montserrat, el massís rocallós a cavall de les comarques del Bages, l'Anoia i el Baix Llobregat, i el Canigó, situada a la Catalunya Nord.

Sense voler allargar-me massa, cal recordar que Jenga, un joc de taula d'anar apilant peces de fusta, té el seu propi videojoc... Els catalans i valencians fem el mateix, però amb persones! Ningú no hi ha dedicat cap videojoc, tot i que sí que hi ha un joc de taula sobre els castellers. O hi ha jocs basats en cuina japonesa (el Cooking Mama, per exemple), quan precisament a Catalunya tenim els millors cuiners del món que fins i tot obren restaurants al Japó, i als Països Catalans en general tenim plats molt típics i coneguts; què us semblaria per exemple, que en un RPG per recuperar energia ens mengem una ensaïmada de Mallorca com fan al Muramasa: The Demon Blade amb les pilotes d'arròs?

D'altra banda, ens trobem que dues de les tres exportacions de la nostra cultura més potents dels últims anys en el sector dels videojocs són (a més a més del joc ja esmentat de Cosmonaut Games) Forza 3 -que inclou un circuit a Montserrat però anunciat internacionalment com "Camino Viejo de Montserrat"- i The Wheelman (un joc distribuït per Ubisoft i ambientat a Barcelona -des de Vadejocs vam col·laborar amb Midway, els desenvolupadors, com a "assessors" de l'ambientació, i gràcies a això hi ha ciutadans que parlen en català i no només en castellà amb accent sud-americà, que era com hauria sonat la parla dels vianants, també els policies són mínimament semblants a la guàrdia urbana i els Mossos d'Esquadra, i avisen en català, castellà i anglès, i no són pas policies nacionals amb Seats 127, tot i que al final en aquell joc els tòpics també van mantenir el seu estatus típic: flamenc a dojo, spanglish en els diàlegs, i nombroses antiguitats automobilístiques circulant pels carrers, sobretot per falta de temps, de pressupost... I l'oposició de l'ajuntament de Barcelona al retrat que el títol d'acció oferia de la ciutat. Queda clar doncs, que si volem una versió fidedigna de nosaltres mateixos és precisament des de casa nostra que hem de signar el retrat.

Forza 3: Camí Vell de Montserrat

The Wheelman

En definitiva, hi ha moltíssim espai sense explicar de la nostra cultura, i en l'època en la que estem, en la que surten jocs amb històries ja conegudes per tothom o remakes, fresques, que aportin varietat al sector i que a més a més només es puguin explicar des d'aquí, com un dels possibles símbols distintius de la nostra indústria dels videojocs. Al final és el que fa tothom, normalment el que passa és que o bé no ens adonem que ho fan, o ens sembla bé per què les històries són llunyanes i per tant exòtiques. Ens hauríem d'adonar que en altres llocs del món seran les nostres històries les que semblaran exòtiques, possiblement el que expliquem des d'aquí sobre nosaltres podria semblar als demés tan atractiu com ens semblen a nosaltres les històries que els demés expliquen d'ells mateixos. Aprofitem-ho.

Comenta-ho al fòrum