La Catalunya postapocalíptica, organització d'una nova societat

La humanitat no té pràctica en apocalipsis, no ens hem enfrontat mai a una escala global a situacions límit per la nostra supervivència, i fins ara, hem fracassat estrepitosament en totes les proves que se'ns han posat al davant. Potser hi ha hagut moments de perill extraordinari i crisis d'abast, però també hi ha hagut herois anònims que s'han sacrificat per la resta d'humanitat i que han permès de sobreviure a la nostra espècie. Però... què passaria si tot fallés? Què passaria si hi hagués una crisi nuclear general? Com seria el futur de la nostra societat?

Afortunadament no tot és pràctica; al món dels videojocs, com al del cinema, de la literatura i la música, diferents creadors s'han plantejat vàries vegades aquesta possibilitat i amb els seus grups de treball han ideat el que podria ser un full de ruta, o com sobreviure per a crear la societat del després. Aquest escrit ha estat redactat tenint en ment tres exemples principals: Fallout 3, STALKER: Shadow of Chernobyl i Metro 2033, tots tres ambientats en llocs geogràfics diferents, Washington D.C., Txernòbil i Moscou. Tots tres mantenen idees molt similars sobre com sobreviuria la humanitat i com s'organitzaria una societat post-nuclear, però també observem entre ells algunes diferències.

A Fallout 3 la humanitat es refugia en grans búnquers nuclears, numerats, autònoms i amb força espai interior. Cada búnquer té el seu propi mètode de funcionament intern pel que fa a la organització política, a la seguretat, als estudis, les feines, el racionament del menjar i l'aigua.... Al búnquer 101, per exemple, quan algú compleix deu anys li donen un aparell en forma de braçalet que conté informació sobre la radiació que el seu cos va rebent, un mapa amb localitzacions importants i un sintonitzador de ràdio, entre altra informació, i als setze anys s'ha de superar la G.O.A.T., un examen que indicarà a l'instructor de torn per a quin tipus de tasca estan més orientats els cadets. També hi ha seguretat semblant a la policia, amb el seu cap de seguretat, i un capitost o líder, que s'encarregarà, des que aconsegueix el càrrec fins que mor, de protegir la mode de vida del búnquer. Al búnquer 102 és tot prou diferent, els pocs habitants que hi ha, uns deu, romanen connectats a una interfície de realitat virtual controlada pel científic del búnquer, que va canviant el programa segons com el seu grau d'avorriment. En aquest cas, el científic faria de líder del búnquer mentre els seus conciutadans ja no recorden que són dins un programa de realitat virtual. Fora del programa, el propi búnquer té el seu sistema de protecció, mitjançant androides de seguretat que fan alhora de guies per a possibles visitants i de controladors de les constants vitals dels habitants del búnquer.

La vida fora del búnquer segueix el guió de la vida a l'interior pel que fa a l'hàbit humà de viure en grup. Els supervivents s'han unit en comunitats, a vegades aprofitant noves construccions creades a partir de les deixalles que han anat trobant, altres vegades fent servir habitatges força inestables que amb prou feina encara es mantenen en peu. El fet de viure en grup, ja sigui de trenta persones o de dues, ofereix un mínim de protecció davant el pillatge de grups criminals i la vida salvatge, i també permet no quedar desconnectat totalment del que queda de civilització. Si el nombre d'habitants ho permet, el poble disposa del seu alcalde, que no és escollit democràticament sinó per la imposició de la força i de la voluntat del qui comandarà el grup; aquest alcalde en ocasions exercirà també de protector.

De la mateixa forma que la gent s'uneix en pobles, també s'uneix en grups segons les seves afinitats o els seus interessos personals; els exemples més clars són els grups de saquejadors, d'esclavistes o de mercenaris, que sobrevien manllevant els recursos dels altres supervivents. Però també n'hi ha d'altres units per uns objectius diferents; com ara per l'objectiu de recopilar objectes culturals que es creien perduts, per a caçar mutants, per tal d'intentar netejar els camins dels perills. També hi ha necròfags, dels que parlarem una mica més endavant, que s'uneixen en grups en els que impera la llei del més fort.

Un punt interessant a comentar sobre la societat de Fallout 3 és la utilitat de la ràdio. En aquest cas hi ha dues emissores principals, una de governamental on el locutor assegura que ha estat escollit en sufragi com el nou president d'Amèrica, gràcies als vots de gent que no pot donar a conèixer, i una altra emissora anomenada Ràdio Galàxia, on el locutor assegura tenir l'objectiu d'ajudar la gent. El locutor de ràdio Galàxia dóna consells sobre per on és segur passar i on no ho és i fa crítica i escarni de l'altra emissora. Aquestes dues emissores principals marquen clarament la ideologia dels supervivents, des d'una s'assegura que Amèrica renaixerà de les cendres gràcies al seu govern, des de l'altra s'assegura que és la gent qui tirarà endavant la civilització. Al dia a dia totes dues emissores tenen la seva utilitat, ja que en la situació en la que es troba la humanitat, en un ambient post-apocalíptic, hi ha qui necessita creure que algú vetlla pel seu benestar per no esfondrar-se psicològicament, i hi ha qui necessita una empenta extra per a posar-se a treballar pel bé comú.

L'economia en la societat creada al videojoc Fallout 3 té un paper significatiu, ja que els diners, representats al joc com a xapes de refresc, s'utilitzen per a millorar la qualitat de vida i les possibilitats de supervivència. L'exemple més clar és el cas de la restauració de l'interior d'un gratacel que encara es manté dempeus per tal que els rics s'hi puguin allotjar gaudeixin de la protecció de la seguretat privada de l'immoble per a poder viure-hi còmodament. La fortalesa econòmica també fa servei si es vol reclutar mercenaris (requisit essencial per als comerciants que vénen els seus productes d'un campament a un altre), per a comprar armes, o aigua depurada (l'aigua que raja de les aixetes conté cert grau de radioactivitat que la fa nociva).

Ja que parlem de la radioactivitat, al cap de dos-cents anys de la suposada guerra nuclear, la contaminació a l'ambient és prou baixa, encara que es nota prop de l'aigua, o al costat de material radioactiu. Tot i això, la radiació segueix deixant la seva empremta a la vida diària: menjar contaminat, aigua contaminada, animals amb malformacions i especialment agressius, i la creació del que popularment es coneix com una "sub-raça" d'humans, els necròfags, que són persones que han rebut prou radiació com per a esdevenir cadàvers en vida, d'aspecte molt semblant a un zombi però amb la ment intacta, que són repudiats pels humans d'aspecte "normal", que no els poden distingir dels necròfags salvatges, amb el seu mateix aspecte però amb la ment tant afectada com el cos, i que malviuen sota terra atacant qualsevol signe de vida que troben.

Dos-cents anys fan que de les antigues religions se'n sàpiga poc, i de la mateixa forma que hi ha gent que necessita creure en el govern per a tirar endavant, d'altres necessiten creure en alguna cosa del més enllà. En aquest cas hi ha el culte a la radiació, un culte molt minoritari, però que asseguren tenir la prova de que la radiació és capaç de crear, de transformar i de matar si s'ho proposa, actuant com una energia destructiva però alhora de creació, és el que entendríem actualment com un Déu venjatiu, capaç de crear vida, de transformar-la però també de crear diluvis que ho arrasin tot. L'ídol principal d'aquest culte és una bomba nuclear sense detonar i que encara emet radiació. El seu únic ídol conegut, per sort.

El videojoc STALKER: Shadow of Chernobyl no gira tant al voltant de la supervivència humana, sinó que el motiu de la presència humana als voltants de Txernòbil està orientada al comerç, i és que degut a la radiació i a una segona explosió al quart reactor de la famosa central nuclear, l'any 2006, han aparegut anomalies físiques que encara no s'han pogut explicar, i que han irradiat alguns objectes que ara atorguen propietats força particulars al seu portador. Aquest fet ha propiciat que els Stalker, aventurers que cerquen riqueses dins la zona d'exclusió, visitin cada cop més territori contaminat per a aconseguir algun d'aquests artefactes.

El comerç, l'objectiu econòmic de gran part de les persones que habiten la zona contaminada, converteix els comerciants en els habitants més influents de qualsevol campament, ja que són també els que propicien el moviment de les persones entre les diferents zones i exerceixen d'informadors que orienten els aventurers sobre les possibles localitzacions dels objectes creats per les anomalies. Se'ls podria considerar com alcaldes, o més aviat com a organitzadors dels campaments, els seus coneixements els converteixen en els individus més influents d'una comunitat, amb alguna excepció que veurem més endavant.

Més enllà dels aventurers, que com ja he comentat es basen en l'exploració i recol·lecció dels objectes estranys, hi ha dos grups principals que es disputen el control de la zona. Per una banda hi ha un grup autoanomenat llibertari i anarquista, però que en realitat actua com un grup de saquejadors, amb un líder, i que només pensa en enriquir-se sense tenir en consideració si perjudica algú. Per l'altra banda hi ha el Gremi del Deure, un grup d'aventurers que cerquen els artefactes per a donar-los als científics, tot protegint-los de les criatures i els rapinyaires, i en gran manera actuen com a instructors dels aventurers novells, tot intentant que no s'allunyin del bon camí. En el cas d'aquest bàndol i al revés que amb la resta d'Stalkers, els científics són el centre del poder polític i tracten per tots els mitjans de protegir la seva vida, amb la creença de que les seves investigacions són l'única esperança per salvar el món del creixement de la zona d'exclusió nuclear. Hi ha un tercer grup ben diferenciat de la resta ja que no està format per aventurers (Stalkers), aquest grup és la branca militar del govern d'Ucraïna, que es dedica a netejar els camins tant de criatures com d'aventurers per evitar que cada cop més gent se n'aprofiti d'una situació caòtica. Altres subgrups apareixen en escena però no són tan radicalment oposats.

A la zona d'exclusió nuclear també hi cap la religió, en aquest cas una secta que manté la creença de l'existència d'un ídol al bell mig de la zona, que pel que sembla concedeix el desig que formuli el que hi sigui present, però aquesta llegenda també oculta la cara fosca, la que diu que quan es formula un desitj, la zona afectada per la radiació s'expandeix, i amb ella el territori de les anomalies físiques. En teoria, aquesta idea és força estúpida, però qui sap, pel nombre creixent de seguidors d'aquesta creença, empesos per les ànsies d'obtenir més poder i riqueses, és un problema que preocupa tant a les autoritats com a la resta d'aventurers, que es queden al marge d'aquesta secta.

Un últim punt, i ja per acabar amb el comentari de l'Stalker: Shadow of Chernobyl, apareix per primera vegada un instrument musical. El fet de que algú toqui un instrument de música fa que els supervivents es puguin evadir de les condicions de vida a l'exterior d'un campament.

Anem per l'últim joc a comentar, Metro 2033. En aquest cas no hi ha cap religió present com hem vist al Fallout 3 i al STALKER: Shadow of Chernobyl, però si que hi ha una forta lluita entre colors polítics que es volen fer amb el control del que queda dels supervivents. Abans però, anem pas per pas.

La humanitat, a Moscou, ha triat refugiar-se en campaments als túnels del metro, la majoria força petits i amb més o menys ordre, que serveixen com a protecció contra les criatures mutants que els ataquen a la recerca d'aliment, i per aturar també l'efecte de la radiació. Un campament està creat aprofitant la forma dels túnels del metro, i té una porta prou gruixuda com per fer l'efecte d'un búnquer, tot i això, les criatures solen entrar trepant pels conductes d'aire, que comuniquen el campament amb els túnels adjacents.

Cada campament té el seu líder, ocupat principalment de la seguretat i de les missions a l'exterior a la recerca de provisions. Tot i que no s'especifica com és escollit aquest líder, acostuma a ser una persona amb una edat que supera la mitjana del campament, però també amb força experiència en combat.

Les condicions de vida a l'interior del metro són dures, amb molta brutícia i força sensació de claustrofòbia, també hi ha lliteres als passadissos, amb força ferits a causa dels atacs de les criatures, o simplement persones descansant. Fora d'aquests campaments més o menys fortificats, es pot anar de campament a campament a peu, o amb una vagoneta, travessant entre zona i zona a través d'una porta blindada de seguretat.

A Metro 2033 també hi podem trobar instruments musicals. De tant en tant ens trobarem amb supervivents tocant la guitarra vora del foc i rodejats de gent, tots asseguts tranquil·lament i amb actitud pensativa. Com a l'STALKER, les cançons que toquen no són mai alegres, sinó més aviat lúgubres i que transmeten certa tranquil·litat i calidesa. Es poden entendre els motius amb tot el que està passant.

Més perillós que les criatures mutants que ens podem trobar pels túnels del metro són les dues faccions ben definides, nazis i comunistes. Aquestes dues faccions estan en guerra i sembla que no els preocupi la supervivència humana, sinó més aviat el control del que queda de l'espècie. Pel que fa als nazis, asseguren ser a l'inici del quart Reich, tenen un Fürher que no és anomenat en cap moment de la història, i tot i que creuen que s'ha de preservar la puresa russa al metro, fan servir els mateixos rangs de l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. A través dels altaveus del camp de batalla, aquest bàndol promet refugi i suport a tothom que es rendeixi i s'uneixi a la seva facció, ja sigui neutral o comunista, però és ben conegut que el destí dels soldats capturats és formar part del planter d'esclaus o com a dianes mòbils en pràctiques de tir.

El bàndol comunista està menys organitzat i realment no actua com el que s'entén com comunistes, ja que l'individualisme i el capitalisme són molt presents entre els seus membres i campaments. No sembla que tinguin un líder clar, i tot fa pensar que es diuen comunistes per simple contraposició a la facció nazi. Pel que sembla, pràcticament no recorden el que va ocórrer durant la Segona Guerra Mundial ni tampoc el sistema de govern posterior, i acaben aplicant un comunisme mal entès, del que bàsicament se'n manté el nom.

Amb tot el que està passant, amb la humanitat mig perduda i que intenta sobreviure com pot, és destacable negativament que els refugis humans siguin molt menors en mida i quantitat, que els camps de batalla i a les estructures militars creades per fer-se la guerra mútua.

Hi ha un grup d'homes que són coneguts com a "rangers", aquests s'encarreguen de netejar els túnels del metro de criatures. No cal passar cap prova d'accés, simplement tenir la voluntat i el valor de viatjar sol o en grup, pels túnels del metro, evitant el màxim possible les criatures, però ajudant a tothom qui es pugui haver perdut per allà dins.

La radiació es manté controlada a l'interior dels túnels del metro, i tot i que en algunes zones es nota molt, per norma general és més concentrada aprop de l'aigua i d'algunes zones de tonalitat verdosa. En algunes ocasions cal sortit a la superfície, a l'exterior dels túnels, ja sigui per cercar objectes que s'han quedat desprotegits davant la inclemència del temps rus, o per buscar estris concrets. A la superfície la vida és massa dura per viure-hi, així que només hi queden criatures mutants. Per l'exterior tothom s'ha de desplaçar amb equip contra la radiació, màscara d'oxigen i evidentment, un comptador Geiger.

Com podeu comprovar, tots tres exemples tenen prou diferències, i tots tres tenen molts exemples que es podrien aplicar per la supervivència, i que ens donen idees sobre com podrien anar les coses en una futura crisi nuclear global.

Què hem après de tot plegat?

En primer lloc, la preparació i la organització són molt importants. Per il·lustrar això hi ha un parell d'exemples ben clars; a Fallout 3, els habitants ja s'esperaven haver de viure en un món radioactiu i van crear els búnquers amb antelació preveient l'esdeveniment, els van poder construir amples, amb prou habitacles per tothom, tot climatitzat, amb dispensador d'aliments, aigua, i amb certes comoditats. A Metro 2033 va ser tot el contrari, sembla que tot va arribar per sorpresa, ja que els supervivents acaben vivint en túnels del metro bruts i estrets, de forma caòtica i en un ambient depriment, al no estar ben condicionats per la vida.

Ningú no s'espera una crisi nuclear a casa seva, i potser per això es pot veure com una ximpleria el fet de basar la supervivència en organitzar-se per un futur que no se sap si s'esdevindrà, però la realitat actual ens diu que als Països Catalans hi ha quatre reactors nuclears, per cinc que hi ha a la resta de la Península Ibèrica. Per lògica, quantes més centrals nuclears hi ha en una zona, més possibilitats hi ha que aquella zona sigui afectada per un accident greu, i si a això li sumem que tant Ascó com Vandellòs col·leccionen una quantitat important d'incidents, la possibilitat d'haver d'actuar davant una situació de perill immediat s'intensifica. Tampoc cal ignorar la possibilitat d'un atac nuclear, ja sigui per terrorisme o per l'atac d'un altre país, ni la possibilitat de que una central nuclear falli en qualsevol altra punta del món i els vents escampin una radioactivitat per tot el planeta massa alta per la vida, potser millor no pensar en què hagués passat si les fusions de nucli dels reactors de Fukushima haguessin ocorregut just abans d'un tifó. En la lluita per la supervivència és millor no descartar cap possibilitat.

Abans de pensar en la supervivència del després, cal preparar-se per quan arribi el moment. Hi ha qui té un búnquer meravellós per refugiar-se, però no té l'aigua emmagatzemada, en una situació real seria força lamentable sobreviure a un apocalipsi nuclear i morir per haver-se deixat les ampolles d'aigua en zona contaminada, així doncs, cal recordar que la preparació i previsió és molt important. Anem però, a pams.

En primer lloc hem de valorar la zona on vivim, si és una gran ciutat, si és un poble, una granja, casa unifamiliar rodejada d'arbres, un pis o qualsevol altre variable.

Les grans ciutats, com Barcelona per exemple, tenen un greu problema, el caos. Quanta més gent en perill, més histèria, i més caos. Tothom té a la memòria aquella filera de cotxes intentant fugir d'una catàstrofe típica de Hollywood, on evidentment, l'aglomeració de vehicles fa que tots acabin per morir en l'intent de fugida. Una possible sortida per aquest problema seria la possibilitat de refugiar-se al metro (com a Metro 2033) o als refugis de la guerra civil, però també cal pensar que molta gent pot tenir aquesta mateixa idea, que els queviures són escassos per a tanta gent (els que puguem trobar dins les màquines automàtiques) i que no hi ha cap forma d'aturar el vent radioactiu ni tampoc cap filtre de partícules radioactives per transformar-lo en respirable. Suposant que ens puguem amagar a prou fondària i que la radioactivitat no ens arribés ni a través de les parets, tard o d'hora necessitaríem sortir a l'exterior per buscar queviures, possiblement contaminats, i sense cap vestit antiradiació.

Fotografia de l'estat de la estació de Correos del metro de Barcelona, l'any 2006, tancada des del 1972 (imatge del Racó Català):

A Metro 2033 aconsegueixen sobreviure perquè la radioactivitat no penetra prou dins els túnels, i els supervivents tenen prou temps per arribar als búnquers ja construïts. La diferència principal entre la seva situació i la nostra, és que actualment al metro de Moscou ja hi ha búnquers antinuclears, i a Barcelona, València i Palma de Mallorca, per posar tres exemples il·lustratius, no hi ha constància de la existència d'aquest tipus d'infraestructures. Fins allà on ha arribat la radiació, tot queda transformat, i a l'exterior, després de vint anys de la crisi nuclear, els edificis, abandonats, resten en ruïnes. Per norma general i si no hi ha una organització a gran escala, quanta més gent hi ha, més possibilitats hi ha de fracassar per motius evidents. Quanta més gent més provisions es necessiten per sobreviure, més oxigen es fa servir (depèn de la situació, haurem de passar amb l'aire de que disposem), amb problemes d'espai dins els túnels les friccions entre persones es multipliquen, i hi podria haver nous motius per preocupar-se.

A Fallout 3 expliquen que la gent a les grans ciutats simplement va embogir intentant sobreviure, matant-se per les últimes engrunes de menjar o medicaments, i finalment hi va haver més morts directes per aquesta causa que per la pròpia radiació. A priori sembla una possibilitat versemblant en una situació real (no cal oblidar els saquejos a les botigues durant algunes catàstrofes naturals), per tant, sembla una bona opció intentar evitar poblacions amb un gran nombre d'habitants.

En un poble o en una urbanització podria ser més senzill, però cal tenir un pressupost força elevat i un terreny preparat per a la ocasió. En casos d'una crisi mundial d'aquest estil ho sentiríem per la ràdio, per la televisió o per Internet, i hauríem d'actuar al moment, sense vacil·lar i tenint-ho tot preparat. Això significa disposar d'un lloc en concret construït per a la ocasió, proper al nostre habitatge, amb provisions i prou energia i espai com per poder-hi passar, com a mínim, els moments més complicats de la crisi. Una possible solució a petita escala (família i veïns més propers), seria la construcció d'un búnquer antinuclear per un nombre significatiu de persones, unes deu o dotze, que seria per unes tres o quatre famílies. Els búnquers més petits, per una o dues persones, no servirien per passar-hi llargues temporades, ja que per molt que ens protegís de la radiació, la claustrofòbia i l'aïllament farien que la nostra situació es convertís en un infern i decidíssim acabar amb aquella situació de la forma més ràpida possible, val a dir que amb les condicions adequades, també podria ser una solució vàlida. A la actualitat hi ha vàries empreses que es dediquen a la construcció de búnquers per a diverses situacions, incloent una possible situació nuclear, amb mides i comoditats vàries, per tant, si és té la economia i el terreny necessaris, no aniria pas malament pensar-hi.

Si tenim un búnquer antinuclear o pensem en tenir-ne un, cal tenir una llista amb els objectes que hauríem de tenir per sobreviure. És molt bona idea aprofitar la construcció de búnquer per utilitzar-ho com el nostre rebost habitual, sobretot si és un búnquer petit i no pas comunitari. Si el búnquer és també pels veïns aniria bé pactar amb ells sobre el que ha d'aportar cadascú, i sobretot, no deixar-ho caducar, sinó un cop els aliments s'han passat només es poden consumir si es vol tenir descomposició èpica, i que la resta dels supervivents de búnquer en pateixin les conseqüències al compartir el mateix espai que nosaltres i sense cap ventilació possible.

Al búnquer, hi passarem més de catorze dies (els experts asseguren que serà el temps mínim perquè després d'una explosió nuclear, la radiació es redueixi de forma substancial) i necessitarem tenir-hi les següents provisions:

• Queviures per viure com a mínim 14 dies, penseu en dinar i sopar amb poc menjar (res de berenars i esmorzars), i en tenir provisions de sobres per si la situació s'allarga més del compte.

• Aigua, es recomana que es begui entre litre i mig, i dos litres d'aigua. En situacions d'aquest estil és millor no desaprofitar-la, així que per molt que en tinguem suficient com per beure dos litres diaris durant catorze dies, intentem racionalitzar-la el millor possible, ja que com amb el menjar, si s'allarga la crisi no en tindrem suficient per sobreviure.

• Farmaciola. Va bé disposar-ne d'una, amb material adient segons el nombre de persones que hi hagi al búnquer.

• Comptador Geiger i vestits NBQ (antinuclear, biològic i químic). Tard o d'hora, haurem de sortir de la nostra posició segura, i necessitarem saber si a l'exterior la situació és apta per a la vida o no.

• Instruments de música. Sobretot si estem sols o aïllats, les distraccions ens aniran bé per fer passar les hores, i de passada aprendrem a tocar un instrument de música.

• Jocs de taula i llibres. Si estem en grup, fora bo disposar d'elements per distreure'ns, i de la mateixa manera que els instruments de música no gasten electricitat (i per tant, energia que hauria d'anar per la llum i una ràdio). En el cas dels llibres, es poden organitzar torns de lectura en veu alta, tret de si és l'"Assassinat a l'Orient Express" d'Agatha Christie, us començaríeu a mirar de forma desconfiada els uns als altres, no fomenteu la paranoia en entorns tancats! Qualsevol altra tipus de distracció també és vàlida, sempre i quan no faci servir electricitat, nois i noies, no hi ha lloc per consoles durant l'apocalipsi!

• Ràdio. És possible que la ràdio sigui l'únic element elèctric, juntament amb els llums, que sigui sensat tenir en un búnquer. Fa servir menys energia que una televisió o un ordinador, i qualsevol persona pot emetre, amb uns mínims coneixements i l'aparell adequat. Si us podeu permetre el luxe, tingueu una ràdio per poder emetre vosaltres mateixos, podreu avisar a les autoritats de la vostra localització, podreu parlar amb altres supervivents i oferir consells per a la supervivència. La ràdio Galàxia del Fallout 3 és un bon exemple de com i què dir per la ràdio.

• Tenir un Walkie-Talkie, en aquestes situacions, és molt millor que tenir un mòbil, ja que no es necessita de cap cobertura externa pel seu funcionament, i si feu sortides en grups us serà molt útil poder-vos comunicar entre vosaltres sense estar pendents de si els treballadors de la vostra companyia telefònica segueixen als seus llocs de treball mentre el món s'enfonsa.

• Hi ha altres elements indispensables per tenir en un búnquer, però normalment venen ja de fàbrica, com per exemple les lliteres, un filtre d'aire, un lavabo, un generador elèctric... assegureu-vos que tot funciona cada cert temps.

Si viviu en una caseta al bosc el millor és protegir-se ràpidament, però heu de saber que els boscos, en comptes d'oferir-nos protecció, el que fan és absorbir i retenir grans quantitats de radiació i conservar-la molts anys, de fet, un dels llocs més perillosos avui en dia de la zona de Txernòbil és el Bosc Vermell, dit així perquè els arbres van agafar tonalitats vermelloses després de l'accident, i s'hi han trobat mutacions en animals i plantes, a més a més de ser en l'actualitat, una de les zones amb més radiació del planeta. Evidentment, si podeu escollir, eviteu els boscos.

Sinó disposeu d'un búnquer antinuclear i veieu com explota una bomba relativament aprop de casa vostra, encara teniu una possibilitat de que no us afecti la radiació, però heu de ser ràpid, i tenir les coses clares. D'allà on viviu, heu d'anar directament a la situació més arrecerada possible, quan més al centre de l'edifici i més abaix millor, ja sigui un soterrani o una habitació sense finestres. És clau saber el lloc de casa vostra i de la vostra feina amb més barreres físiques possible. Un cop dins, tapeu les entrades d'aire amb el que pugueu, la roba pot valer, però és millor que no siguin materials tant porosos. Tot i això, l'aire dins d'una habitació segellada no serà etern, i tindreu unes dues hores fins que s'acabi l'aire i hagueu d'obrir la porta, això farà que es renovi l'aire de la habitació, però també que es contamini. Com a mínim, així tindreu una oportunitat. A Fallout 3 hi ha refugis antinuclears i individuals repartits per la ciutat, com si fossin cabines telefòniques, al cap de dos-cents anys és evident que dins només hi ha esquelets, així que assegureu-vos que si us prepareu un búnquer, sigui individual o per vàries persones, després en podreu sortir.

Gràfic on es marquen els punts més segurs d'un edifici, en cas d'atac nuclear.

Amb refugis individuals o que salvin poques persones, el futur de la societat no va enlloc, cal la participació del govern, ja sigui creant búnquers per la major part de la població o col·laborant en la construcció dels que el vulguin. A Suïssa per exemple, des de la guerra freda que el govern subvenciona la creació de búnquers, i actualment, la pràctica totalitat de la població suïssa té un refugi a la seva llar. Aquest extrem és difícil de veure a casa nostra, ja que tenim altres preocupacions més importants que la seguretat, com per exemple el futbol, o la premsa del cor.

Ja he comentat el problema dels búnquers massius, més gent, més caos, cal més organització, aigua, queviures i medicaments, i no tothom és tan comprensible ni té la mateixa predisposició a compartir, és possible que el millor mètode mentre no arriba una situació crítica sigui construir cases amb el seu búnquer nuclear incorporat, i els edificis amb una planta més sota del pàrquing amb un búnquer per a la comunitat de veïns, d'aquesta manera a més a més de protegir a la població, també s'optaria per la qualitat a una indústria de la construcció en decadència, sempre i quan es marqués des del govern mateix, els preus, els materials i tot el que hi ha d'haver dins d'un búnquer, per evitar que els especuladors hi actuessin. En definitiva, la supervivència depèn d'un canvi de la mentalitat actual, per canviar aquest punt de vista s'ha de canviar la educació començant per la canalla (bàsicament, com al Japó i els terratrèmols) i realitzar cursos de supervivència en casos extrems. A les empreses i escoles, per exemple, es fan cursos bàsics i simulacres per estar preparats en cas d'incendis, i la majoria de gent al final de la seva vida, no n'ha viscut cap, d'incendi, per tant en aquest cas, seria igual d'important fer simulacres contra incendis, que simulacres contra una fuga radioactiva, i més quan tenim aprop les centrals nuclears amb el rècord mundial d'incidents.

Amb la educació de la població també s'eviten problemes més endavant de pillatges i saquejadors, al Japó per exemple, amb un terratrèmol, un tsunami i la crisi nuclear que tots coneixem, hi va haver molt pocs casos de pillatge, i molt ordre i tranquil·litat en les evacuacions i controls, en canvi, poc després de la catàstrofe de Txernòbil i un cop es va evacuar a la població, grups criminals van entrar a la zona d'exclusió per saquejar les pertinences dels que abans vivien a la zona. Per tant, primer cal augmentar la educació, i després vigilar molt amb els grups violents, seran un dels molts perills als que els supervivents es veuran immersos i que calen evitar a tota costa.

El dia després

Quan puguem tornar a veure la llum, ja sigui al cap de catorze dies o d'unes dècades, tot dependrà de si el govern ha sobreviscut o no i quines funcions manté. Si segueix existint el més provable és que envii al que quedi de la policia i dels bombers a localitzar i rescatar supervivents, i molt possiblement necessitin un cop de mà, no desaprofiteu la ocasió per ajudar, serà una acció molt agraïda per tothom, per molt que no ho diguin. Si aquest és el cas, el govern, si és normal, treballarà per organitzar la descontaminació de les zones més importants, per assegurar zones, repartir aliments i altres tasques, passi el que passi, no col·laboreu en complots, vandalisme o res que pugui perjudicar a la supervivència de la resta de persones, dit ara pot semblar fora de lloc, però en una situació de ple apocalipsi tothom faria bé de recordar-ho.

Si el govern caigués... la situació seria força diferent. Sóc partidari d'organització local, amb poques persones i molt més fàcil d'organitzar, amb una persona que organitzi i reparteixi tasques segons habilitats dels supervivents, i que cadascú, segons aquella base, aporti el que bonament pugui per la supervivència del grup. Sempre dependrà dels supervivents que us trobeu quan sortim a la superfície, és evident que no és el mateix que sobrevisqui el 95% de la població a que en sobrevisqui el 5%, així que una de les coses que es poden fer mentre no es surti de l'amagatall, podria ser què seria millor fer en cada cas, qui sap fer el què i com repartir-se les tasques en el pitjor escenari possible.

El més normal és que si sobreviu poca quantitat de persones, els diners perdin totalment el seu valor, i prevalgui més el valor de la utilitat que el valor purament econòmic, en aquest cas, valdrà més un ordinador o una llauna de sardines? Sembla una evidència, però cal dir que els objectes més cars seran aquells que assegurin la supervivència o millorin la qualitat de vida de la gent. Bateries d'on treure energia, farmacioles, fogonets per cuinar, o menjar i aigua depurada seran els futurs objectes de luxe, i cotxes, ordinadors, reproductors de vídeos, mòbils i tot el que sigui tecnologia, perdran la major part del seu valor.

Les armes poden ser les que marquin gran part de la economia, o poden no tenir-hi cap influència. Segons el que hem après de Txernòbil i de Fukushima, al menys de moment, no hi ha cap indici de que les mutacions vinguin acompanyades d'un increment d'agressivitat de les espècies animals, i no sembla massa provable que en una altra ocasió sigui així, per tant les úniques criatures amb ganes de pegar-nos queixalades seran gossos famolencs que han perdut o han sigut abandonats pels seus amos i tracten de sobreviure com nosaltres. Així que gran part del valor afegit de les armes poden ser degut a un esclat de violència per part dels humans. L'error dels supervivents en aquest cas, seria unir-se a bandes com a autoprotecció i entrar en una espiral de crims, pillatges i assassinats d'innocents en nom de la supervivència. A més a més de les vides perdudes, faria que el preu de les armes pugés i tingués tant valor com el menjar, l'aigua i els productes de primera necessitat. És millor que els objectes més cars i a la vegada necessitats siguin aquells que serveixin per matar gent.

Ja per acabar l'article, és necessari puntualitzar que un anàlisi basat en videojocs no reflecteix necessàriament el que passaria en realitat, ja que hi ha molts elements creats per afegir interès extra a l'apocalipsi nuclear, com les criatures grotesques que ens ataquen només al veure'ns (i no s'ataquen entre elles), però tot plegat ajuda a visualitzar la situació gràcies a les pinzellades del que serien en aquest cas, tres possibles situacions. El que es pot extreure d'aquest article, més que formes d'actuació davant d'una situació real (és evident que les autoritats competents en saben molt més que jo, que em baso en videojocs) es tracta d'un avís del que pot arribar a passar, no és ciència ficció, sinó d'una realitat que ja està afectant a milers de persones arreu del món i que amb el grau d'inconsciència que hi ha actualment sobre aquest tema, a llarg termini serà inevitable que afecti a un major nombre de persones, fins-i-tot a la totalitat del planeta. És feina dels governs vetllar per la seguretat i benestar dels habitants dels seus territoris, i per tant haurien de posar tots els seus recursos en abolir l'energia nuclear, fomentar la investigació d'energies més segures i renovables, per disminuir també la necessitat energètica, evitar que es creïn objectes amb materials radioactius (desconfieu dels rellotges antics o que brillen a la foscor, per posar un exemple), abolir la construcció i emmagatzematge de les bombes nuclears (també de les dels Estats Units) i fer el que calgui per evitar que cap material radioactiu tingui cap altre us que no sigui ocupar un lloc als llibres de ciència.

Comenta-ho al fòrum