Com Pokémon va canviar les nostres vides

Aquest cap de setmana vaig llegir que les edicions Blanc i Negre de Pokémon han venut més de 3 milions de còpies en poc més d’una setmana al continent europeu i a Estats Units. Si sou lectors habituals dels blogs personals d'Ara Vadejocs, probablement haureu llegit una entrada al Versió Alfa de Roger Baldomà sobre els dos-cents milions de còpies que ha venut la saga Pokémon al llarg dels seus quinze anys d’existència. Una xifra astronòmica per a una sola franquícia. Podem estar d'acord en que hi han hagut tantes entregues com colors o pedres precioses, als quals també podem afegir els Coliseum, Pinball o Snap, però això no fa que la xifra deixi de ser espectacular.

-“Què tenen els Pokémon?Pokémon” es preguntava el Roger. Bé, deuen haver moltes explicacions i és complicat esmentar-les totes. Personalment no sóc un gran fan de la saga ni, en general, dels jocs de combat per torns que solen plantejar els mal anomenats JRPG (jocs de rol japonès). No ens enganyem, aquests jocs són en realitat aventures lineals amb un sistema de millora de nivells, però els manca un factor clau que els converteixi en un joc de rol, com seria prendre decisions que afectin al desenvolupament de la història. Amb això no vull dir que el gènere de les aventures sigui menor, un bon exemple és el gloriós Earthbound de la SNES. Simplement no crec que s’hagi de posar l’etiqueta de “RPG” per a fer-se notar, de la mateixa manera que trobo ridícul que els còmics es passin a dir “novel·les gràfiques” o que hi hagi qui substitueixi “videojocs” per “aventures interactives”.

Un cop fet aquest comentari gratuït, tornem al tema que toca. Crec que hi ha una sèrie de factors força interessants dels Pokémon Blau i Vermell, que mereixen un reconeixement perquè es tracta dels títols que ho van començar tot, i perquè no vull enganyar ningú, no he seguit la resta de jocs:

D’entrada destacaria que l'univers Pokémon està molt ben dissenyat. Planteja un món prou proper al nostre, amb un personatge principal genèric en el qual ens puguem veure reflectits fàcilment, o que ens recordi a aquells moments de la nostra infantesa on l'únic que volíem fer era sortir a la recerca d'aventures... Segur que més d'un somiava a fer kame-hames i buscar les boles màgiques. És normal, a mi també se m’ha passat pel cap. I és que a tant a Pokémon com a Bola de Drac hi havia una sèrie d’elements quotidians, com moltes rutines (vestit, edificis, costums bàsics) i espais (ciutats, boscos, pobles...) als quals s'afegia posteriorment un element de fantasia. En aquest cas, el món està habitat per unes criatures que substitueixen els animals que poblen la Terra en el món real. Tot és familiar, però alhora diferent i misteriós.

La història no és excessivament profunda, ets el protagonista, el professor Oak, un estudiós dels Pokémon i un gran amic teu un dia es dirigeix a tu i al seu nét Gary (un noi força antipàtic), ens regala una Pokeball amb una d’aquestes criatures i i en regala una altra al seu nét, fas un combat contra Gary per a veure qui dels dos té el millor Pokémon, i el perds (sempre perds el primer combat). Acte seguit el professor et dóna l’equipament bàsic per a sortir al món a caçar els 151 Pokémon per a obtenir-ne informació d'ells, i enfrontar-te a altres entrenadors per a convertir-te en el millor. Tot i que la trama no és cap obra de Shakespeare, en poc més de 5 minuts, ja sabem qui som, qui és el nostre antagonista i quin és el nostre objectiu.

151 Pokémon. Es pot dir que el seu propietari els va aconseguir tots

La mecànica de joc no aportava res d'especialment innovador, lluita per torns tot al més pur estil del rol japonès. Potser podríem destacar que els Pokémon eren una projecció de nosaltres mateixos com a lluitador, és a dir, un canvi de personatge implicava un canvi en el nostre potencial d’atac i en la nostra defensa. Seria com si durant el combat canviéssim de cop la nostra arma, la màgia i l’armadura. Però el que realment és destacable és que la corba d’aprenentatge estava molt ben dibuixada, cosa que permetia entrar ràpid en el joc i entendre els conceptes bàsics i mica en mica assimilar tots els detalls. Molts pares sentien converses parlar als seus fills i s’espantaven. Els hi semblava un altre idioma, era un món del qual se sentien exclosos. Res més lluny de la veritat. Pokémon només necessitava deu minuts per a plantejar-te quins eren els teus objectius (com ja he comentat en el paràgraf anterior) i per a ensenyar-te la regla d’or del joc: En essència es tracta de jugar a una versió més àmplia del pedra-paper-tissora (gel, aigua, foc, planta, terra,...). És injust reduir-ho tot a un concepte tan bàsic ja que hi havia una infinitat de secrets, però un cop coneixes el més bàsic, la resta, com a tota bona aventura s’aconsegueix explorant, experimentant i parlant amb els personatges que trobem al llarg del camí.

Taula trobada a Pokefanaticos.com

Passem a analitzar els objectius del joc. N’hi havia dos: Col·leccionar animalons i convertir-se en el millor entrenador. A mitjans dels anys noranta encara hi havia una diferència entre els jocs per a nens i els de nenes. Els primers en general preferien el joc competitiu, en els que els factors “destrucció” o “violència” estiguessin presents d'alguna manera, mentre que les nenes s'estimaven més una manera de passar l’estona sense cap tipus de violència. En aquest sentit, tots dos objectius trobaven l’equilibri perfecte per agradar a tots dos sexes. Hi havia lluita? Sí, però el protagonista al igual que les seves bestioles no morien mai. Es desmaiaven o es debilitaven i despertaven a l’hospital més proper per a seguir la seva aventura. A més el joc premiava l’habilitat a l’hora de lluitar sense castigar el fracàs, cosa que vol dir que si no eres bon jugador el preu que havies de pagar per a avançar era estar més temps jugant, però en cap cas no et quedaves estancat eternament. Tothom content. Convé afegir que mentre que als comandaments de les consoles de saló s'afegien cada cop més més botons, Pokémon es controlava amb un pad i dos botons, i permetia prendre's tot el temps del món per escollir la millor opció.

Un altre encert de Pokémon va ser el format. Els jocs originals venien en dos cartutxos separats, un vermell i l'altre blau de manera que amb una sola de les edicions només podies accedir a un determinat nombre de monstres. Per a aconseguir-los tots havies de tenir les dues edicions o intercanviar-los amb algú que posseís la versió complementària un cable de transferència de dades, a manca de xarxes wi-fi. No se si era per les limitacions del format o perquè Nintendo volia vendre més jocs... o cables de transferència de Game Boy. En qualsevol cas Pokémon va ser un èxit comercial, però el que trobo més interessant va ser sens dubte el canvi que va provocar en la manera de jugar dels més menuts. En el cas de Pokémon, permetia dos tipus d’interacció: intercanviar criatures i lluitar contra un altre entrenador. En el primer cas era una relació informal, molt similar al tradicional canvi de cromos. En el segon cas es tractava d’un enfrontament on els jugadors posaven en joc les seves estratègies. De vegades la sort era un factor a tenir en compte però per norma general els jugadors acceptaven que el propi joc era l’àrbitre. No era com jugar a futbol amb pedres fent de porteria i trobar-se que gairebé tots els xuts a porta es convertien en una discussió sobre si la pilota havia anat fora, si havia tocat un hipotètic travesser o si havia entrat “perquè el porter no havia saltat”. En qualsevol cas, el resultat dels combats entre entrenadors acabava amb un guany de punts d’experiència per part del vencedor i cap penalització per al perdedor, al marge del factor moral evidentment.

Més endavant va aparèixer la sèrie d’Anime un pèl més tard, cosa que va retroalimentar aquesta febre durant els següents 14 anys. De sobte un videojoc era el tema recurrent dels patis de les escoles. Fins llavors els videojocs eren un motiu de conversa força residual, alguna menció a Sonic, Mario o Street Fighter II. Poca gent compartia el meu favoritisme per les aventures gràfiques com Monkey Island, Echo Quest o King’s Quest V. La gent no solia saber de què parlaves quan deies “Li has de donar l’ampolla de vi a Thomas Jefferson per a que la fiqui a la càpsula del temps i que 400 anys més tard la puguis recuperar transformada en ampolla de vinagre” (a veure qui reconeix el joc). Però ara tothom comentava quins atacs eren els més efectius contra psíquics, com pujar el nivell d’un Metapod, o com capturar un Mew. Pot sonar ridícul, però va esdevenir entre els seus jugadors com una primera xarxa bàsica on compartir coneixements en un món on Internet encara no estava prou estès.

Així s'aconsegueix un Mew

Si anem sumant trobem una recepta que tot i no ser 100% original, era 100% efectiva. Al igual que Mario, Kirby o Link, els "Pocket Monsters" formen part de la nostra cultura popular des que van començar el seu periple l'any 1996. Ja sigui amb més jocs, més temporades de la sèrie, més marxandatge, més cosplayers, o amb acudits, el mite va creixent.

Què tenen els Pokémon? D'entrada tot el que acabo de comentar. Creieu que és poc?

Comenta-ho al fòrum.