Les paraules justes

Les paraules justes
Pere Agramunt

El 'profe' Guille Milkyway

Les classes de cultura musical a l'Acadèmia d'OT

La darrera classe, amb les cinc finalistes d'OT. Zoom

La darrera classe, amb les cinc finalistes d'OT.

Ara que ja han passat els dies més voraginosos del fenomen i el món de la televisió estatal està en plena ressaca, paint l'èxit de les audiències i el ressò tumultuari a les xarxes d'aquesta desena edició d'OT, m'ha semblat el moment oportú per ressenyar un dels petits triomfs d'aquest programa. Sí, triomf.

Perquè he seguit amb interès les classes de "cultura musical" que el Guille Milkyway ha impartit a l'Acadèmia d'OT. Han sigut un total de tretze classes, que els alumnes/concursants rebien els matins dels dimecres, i que es podien veure en directe pel canal 24h d'OT a YouTube (o repescar-les quan les penjaven al mateix canal, posteriorment).

M'hi vaig enganxar quan el concurs ja anava en dança, cap a la tercera o quarta setmana, en aquell moment en que l'Amaia ja era un entitat viral amb vida pròpia i se t'apareixia per tot arreu. I quan la curiositat em va vèncer, en veure que el Guille s'hi havia ben embolicat.

D'entrada, felicitar als responsables del programa per la tria. Clavada. Si hi havia algú que podia encaixar a la perfecció en el paper de professor de "cultura musical" de la nova fornada de 'triunfitos', aquest era l'home rere La Casa Azul. Perquè, més enllà de ser un apassionat i un gran coneixedor de la història de la música popular contemporània, en Guille podia aportar els seus coneixements tot terreny, al ser, també, compositor, intèrpret, arranjador i productor.

No menys vital és la seva visió panoràmica desacomplexada i sense prejudicis d'aquesta "història musical" en majúscules. Conceptes grandiloqüents que ell mateix es va encarregar de matisar i de relativitzar, ja des de la primera classe. El precepte aparentment contradictori però carregat de saviesa sota el qual ha operat i ha intentat adoctrinar a bé els seus alumnes vindria a ser un "res és tan important però tot importa".

SMELLS LIKE TEEN SPIRIT

Anem a la teca. Com resumir la història de la música popular contemporània en unes quantes classes magistrals? Més que una labor titànica, semblava una contesa impossible. Més encara quan els teus alumnes són millennials amb un coneixement dispar i limitat de la història del pop. El Guille va optar per dues vies: la primera, la més acadèmica, amb unes cronologies que anaven posant cert ordre estilístic a bona part del segle XX (amb gèneres bàsics, estils i subestils, artistes rellevants de cada etapa, discos i cançons importants, etc.). La segona, més personal, amb les seves fílies i la passió pels detalls concrets i algunes anècdotes sucoses, bé fos la vida d'un artista, la producció d'un disc, etc.

Els esperits adolescents, inquiets de mena i culs de mal seient, podrien haver causat estralls en la única classe "teòrica" (no pràctica, no física) dins l'Acadèmia. Ben al contrari, a mesura que anaven passant les setmanes (també degut a que el nombre d'alumnes s'anava reduint) anaves veient un interès real per part d'ells en aprendre i descobrir coses, connexions ocultes que els petessin el cap per un instant. La mateixa Aitana (finalista del programa i ànima càndida que se sorprenia amb tot el que s'anava explicant), va dir-li a en Guille que no només era una de les classes favorites dels alumnes/concursants sinó que també ho era de les seves famílies.

La primera classe, amb els setze concursants d'OT. Zoom

La primera classe, amb els setze concursants d'OT.

Com no emocionar-se, aleshores, en veure les cares de sorpresa, admiració, perplexitat, astorament i un fotimer d'emocions més que aquestes noies i nois anaven paint a l'escoltar la tria que el Guille els anava preparant cada setmana. Si el primer dia ja es va atrevir a posar-los el disc més fosc i sorprenent de la carrera de Frank Sinatra i parlar-los de Frankie Valli & the Four Seasons! Si després van escoltar tant Chet Baker i música disco, com els Pink Floyd amb Syd Barrett o l'actuació de la Beyoncé a la Super Bowl, els clàssics d'Eurovisió i els pioners de l'electrònica, bandes post-punk i Michael Jackson. Si, com a colofó i lliçó de vida i modèstia, la darrera classe la va començar relatant-los la carrera de l'antiheroi del folk-rock britànic, el grandíssim Bill Fay...

Com no ens hem d'estimar el Guille, tant com els seus alumnes!