Spider-Man celebra el seu 50è aniversari (Especial 30è Saló del Còmic de Barcelona)

El 30è Saló Internacional del Còmic de Barcelona ha volgut retre homenatge a un dels personatges de ficció més populars arreu del món. Enguany es compleixen cinquanta anys del naixement d'Spider-Man:el 1962, en el número 15 d'una revista moribunda que Marvel Comics estava a punt de deixar d'editar, Amazing Fantasy, veien la llum les primeres aventures d'un tipus amb una personalitat molt diferent de com havien estat fins llavors la immensa majoria de superherois del novè art.

LA GÈNESI D'UN MITE. Ens trobem a l'alba de l'univers superheroic de Marvel, a finals de 1961, Stan "The Man" Lee i Jack "The King" Kirby havien triomfat amb els seus Fantastic Four. El 1962 Marvel va llançar també, a càrrec del mateix equip creatiu,The Incredible Hulk, un Dr. Jekyll modern, i The Mighty Thor, la versió pop d'un déu nòrdic convertit en superheroi a la terra. L'home-aranya no va trigar a afegir-se a aquell nou cosmos de paper imprès.Stan Lee i Steve Ditko van crear un emmascarat amb una vida privada que era tant o més interessant que les seves proeses com a justicier. A diferència de la majoria dels seus col·legues uniformats,Peter Parkerno era més que un adolescent, un orfe que havia estat educat pels seus oncles sobreprotectors, de poder adquisitiu discret, i no pas per cap majordom flegmàtic, administrador d'una fortuna familiar. Tot i que molt dotat per als estudis, Parker no era originalment gens popular al seu institut, les noies no li feien cap cas, era objecte d'escarni per als seus companys, i quan, en rebre la picada d'una aranya radioactiva en una exposició de ciències,obtenia els seus poders, reaccionava d'una manera creïble i humana, egoista, fins i tot: mirava de treure'n un profit econòmic, al principi ni de bon tros no li passava del cap de fer-ne ús per ajudar el proïsme.

"UN GRAN PODER COMPORTA UNA GRAN RESPONSABILITAT". Peter Parker era vulnerable, tímid, bastant innocent i prou maldestre, tenia problemes per arribar a final de mes, no venia de cap planeta remot, no era multimilionari i no tenia res a veure amb divinitats ni amb objectes místics. Si finalment es decidia a lluitar en contra del crim no era per empatia ni per sentit del deure, sinó per pur sentiment de culpa, perquè, amb el pretext que l'afer no era de la seva incumbència, no s'havia volgut involucrar en la detenció del lladre que acabaria matant el seu oncle.El lector s'hi podia sentir de debò identificat; així va ser com un personatge estrambòtic, que els editors creien que tenia un origen massa repugnant com per debutar amb una col·lecció pròpia i que només va tenir una oportunitat, per la infatigable insistència de Lee, quan la sèrie en la que s'explicaria el seu origen estava sentenciada per les seves baixes vendes, va aconseguir guanyar-se el cor dels afeccionats de manera gairebé immediata.

ELS EMBULLS D'UNA TERANYINA CADA COP MÉS EMBOLICADA. A més de l'ínclit Stan Lee, artífex principal d'un dels majors universos de ficció mai creats per l'home, les trames intricades de les aventures del grimpa-parets les han teixides guionistes de la talla de Gerry Conway, Len Wein, Bill Mantlo, Marv Wolfman, Mark Millar, Peter David, Brian Michael Bendis o Joseph Michael Straczynski, i, a més de Ditko, les han dibuixades artistes de tant de talent comJohn Romita, John Byrne, Ross Andru, Sal Buscema, John Romita Jr, Todd McFarlane, Mark Bagley, Humberto Ramos, Mike Deodato o Terry Dodson, per citar només uns quants dels moltíssims noms que han contribuït a engrandir el mite, amb la seva feina en les diverses capçaleres consagrades a la narració de les peripècies de Peter Parker i el seu alter ego cap-de-xarxa. La mostra dedicada a Spider-Man en la 30a edició del Saló del Còmic de Barcelona, centrada a donar-ne a conèixer els orígens i l'evolució,ha ofert als visitants que s'hi han apropat una perspectiva global i fidedigna del personatge. Els secundaris, com la Tieta May, l'angelical Gwen Stacy, Harry Osborn, Betty Brant, Flash Thompson o l'explosiva Mary Jane Watson, han estat puntals de la sèrie, amb una personalitat gairebé tan rica i ben desenvolupada com la del personatge principal, i mereixen especial atenció en la mostra... Ben bé tanta com se'n dispensa als enemics de l'heroi, alguns dels quals s'han anat ocasionalment intercanviant el paper de veritable nèmesi de l'aràcnid, com Green Goblin, el Doctor Octopus o Venom.

En definitiva, el Saló ha retut amb aquesta petita però representativa mostra un homenatge a un personatge tan pintoresc com carismàtic, que ha marcat diverses generacions i amb una influència que s'ha deixat sentir en diversos mitjans, més enllà del seu propi àmbit: hem vist sèries televisives amb intèrprets reals, sèries d'animació convencional i d'animació generada per computadora, hem vist diverses pel·lícules, i aquest mateix any s'estrena una nova encarnació cinematogràfica de les peripècies del superheroi. Ni la música ni els videojocs no han estat, tampoc, aliens a l'influx d'aquesta figura clau del còmic universal, que ha inspirat clarament altres universos de ficció. Val a dir que, molt probablement, ni el propi gènere superheroic ni les populars comèdies de situació televisives no serien com les coneixem si Spider-Man no hagués existit... Però aquestes ja són reflexions per a un altre article. Per molts anys, home-aranya!