Domestic Sampler

Domestic Sampler
Arnau Sabaté

Entrevista inèdita amb Pep Laguarda

Entrevista inèdita que recupero amb motiu de l'Àlbum Listening de "Brossa d'Ahir" de Pep Laguarda i La Tapineria a Casa Bonay

Entrevista inèdita amb Pep Laguarda Zoom

Entrevista inèdita amb Pep Laguarda

Zoom

360 euros en demanen en una pàgina web Coreana”, em deia Pep Laguarda, el dia que vaig entrevistar-lo quan presentava “Plexison impermeable" (Discmedi, 2012), un disc que de tant dolent que és ni tant sols està referenciat a discogs, en referencia al seu primer álbum “Brossa d’Ahir” (Ocre-Belter, 1977). Era l’any 2012 i ell i jo érem al hall d’un hotel del carrer Hospital de Barcelona fent una petita conversa de 40 minuts, temps que el segell discogràfic de l’artista m’havia concedit per parlar amb ell. En aquella època jo no tenia la intenció de gastar-me tants diners en un disc, però anys després afortunadament el meu status laboral va permetre’m convertir-me en el que sóc, un malalt pels discos. Poc anys després, doncs, vaig comprar una còpia original Mint del “Brossa d’Ahir” al company Domènec, a la seva botiga Grans Records de Lleida.

El que llegireu a continuació és una entrevista inèdita que vaig fer-li a l’autor d’un dels meus discos favorits de tota la vida, “Brossa d’Ahir”, publicat originalment l’any 1977 per Ocre-Belter i enregistrat en un estudi casolà que, en aquella època, en Daevid Allen tenia a Deià (Mallorca). L’entrevista l’havia d’haver publicat inicialment al web A Viva Veu, un projecte cultural de web ja inexistent i promotora que jo tenia aleshores amb uns amics, però que per fets que ara mateix no venen al cas justament per aquella època el projecte va acabar desapareixent. La raó per la qual transcric i recupero ara aquesta conversa és perquè avui, dimecres 13 de desembre, m’han convidat a presentar aquest meravellós i màgic treball discogràfic a l’Àlbum Listenings de Casa Bonay, una activitat fantàstica dirigida per l’amic Pau Cristòful que consisteix en ni més ni menys que presentar i escoltar un disc en condicions òptimes, les d’un equip vintage Klipsch dels 70’s.

Recordo que aquell dia damunt la taula hi havia una còpia original de l’elapé que escoltarem a l’Album Listenings de Bonay, i una còpia del single “Cims i Abismes/Milanta Anys-Llum Blues” (Ocre, 1977), que fins aquella època jo no havia vist mai. Des d’ençà n’han anat apareixent còpies, ja que no és un single massa estrany, ni car. Pel que fa a “Brossa d’Ahir”, justament l’acaba de reeditar Discmedi/Blau coincidint amb la campanya nadalenca amb altres àlbums catalans de referència: Música Dispersa, “Joana Lluna” de Joan Bibiloni, etc. Precisament d'això mateix en parlo la meu darrer programa de Dublab, Onda Clamato

Si no tens l’original, pots comprar-te el pirata. Jo en tinc dues còpies originals, la resta me les van robar. Ho sento, però no puc vendre’t pas les meves còpies. Jo també sóc col·leccionista. Compro de tot, però en general rareses: des del Dúo Dinámico en anglès fins a psicodèlia dels 70’s i indie britànic dels 80’s.”

"Hi ha molta música laietana, però de Rock Mediterrani no n’hi ha massa. Ara que en parlem, d’això, aquesta setmana a Discos Oldies de València vaig trobar-hi una còpia ben barata de l’Humitat Relativa d’en Palmero".

 "Pel que fa al meu disc, “Brossa d’Ahir”, hi ha molta gent interessada en reeditar-lo, entre d’altres Guerssen. Però mai ens hem posat d’acord. La còpia pirata que hi ha ara al mercat, sota el nom de Mandrax, l’ha fet ell".

Sentint l’àudio de l’entrevista he recordat el moment en el que en Pep em va dir això, i posant-ho en context temporal he volgut preguntar-li a l’Antoni de Guerssen Records, un bon amic i paisano lleidatà, a veure què en pensava d’aquesta darrera frase d’en Pep, i si realment volia que la publiqués. La seva resposta va ser que amb el pas del temps en Pep li va acabar demanant disculpes personalment per aquella l’acusació. De fet, Mandrax, que és el segell que signa l’edició pirata del disc (força decent, per cert) és una discogràfica italiana.

"El següent disco que anava a fer era pura psicodèlia. Vaig fer una crida a través d’amics, a veure si coneixien a músics actuals que tinguessin grups d’aquest estil i em van escriure desenes de persones que no eren el que buscava"

"Tenia 120 cançons gravades que vaig perdre per culpa d’un error informàtic del meu ordinador. També vaig perdre dues novel·les i poesia, amb disc inclòs".

Zoom

En general en Pep Laguarda em va semblar una persona força dispersa, tot i que tocant de peus a terra però amb une energia hippie que encara conserva de l'any 1977, de quan va enregistrar el disc. A partir d'ara comença l'entrevista en un format més convencional. Deixem, doncs, que flueixin les preguntes. 

On has estat durant tot aquest temps, perquè des de l’any 77 que vas enregistrar “Brossa d’Ahir” has estat desaparegut fins ara (ens hem d'ubicar a l'any 2012, que és quan li feia aquesta pregunta).

Vaig treure el disc l’any 77; i dos anys després, l’any 1979, vaig gravar ací en Barcelona el ‘Plexison Incomparable’, un disc inèdit fins ara. Després he estat 8 anys a la ràdio, i 7 o 8 anys més a televisió. També he estat fent coses de música industrial”. Alerta, perquè aquí en Pep no es refereix al gènere musical concret sinó que seguidament matisa que es refereix a música de llibreria: “He fet música per anuncis, sèries, radio i televisió. Però el que m’agradava més era tenir el meu propi programa i ojo que jo feia un dels programes musicals més escoltats al País Valencià. Es deia Alta Selecció a Ràdio 9. Vaig començar a Ràdio Cadena i després vaig seguir a Ràdio 9, i posava de tot perquè era ‘alta selecció’: des de música polaca a música de Bali.

Perquè no et vas plantejar donar-li continuïtat a aquell disc, o perquè no has volgut explotar-lo abans, i has trigat tants anys en fer-ho?

Doncs la continuïtat va ser precisament el problema. Jo pensava que després de l’èxit que el ‘Brossa d’Ahir’ va tenir a l’època, aniria a la discogràfica que aleshores era Edigsa i em dirien que voldrien una segona i tercera part del disc, però va ser el contrari. Van dir-me que volien un disc de pop que es pogués posar a la ràdio, que es pogués cantar i d’on en pogueren treure varios singles, i d’allà va sortir el ‘Plexison impermeable’

I si es va gravar aleshores, i aquell era el disc que volia la discogràfica, perquè no ha sortit fins ara (recordem, 2012)?

Vaig fer la gravació a Barcelona, i va anar de puta mare. A Edigsa li va encantar, però justament aleshores al director el tiraren. El director del segell aleshores era Claudi Martí, i el llevaren. Aleshores, tot el que era producció seva ho arraconaren: les gravacions, els masters, etc. Tot es va perdre. Per trobar el màster vaig tenir molts problemes. No vaig poder recuperar-lo fins als anys 80, i aleshores jo volia treure’l amb Sony però em van estar fent el joc: ara sí i ara no. Així vam estar tres anys, i mentrestant jo treballava a la ràdio i a la tele, i anava actuant com a Pep Laguarda amb diferents formacions fins l’any 89 el repertori del nou disc. Del 77 al 79 nomès vaig tocar el ‘Brossa d’Ahir’, i del 79 en endavant només vaig tocar el Plexison. Era un escàndol total, perquè la gent quan venia a veure’m, ho feien per escoltar el ‘Brossa d’Ahir’ però en veure’ns es trobaven que tocàvem cançons noves, i teníem èxit. Així que una volta i una altra, i anar fent

És curiós, perquè aparentment els discos no tenen res a veure l’un amb l’altre. Un és folk, psicodèlia i música mediterrània, i al nou de tot això només se li ensuma un rerefons llunyà on pot intuir-s’hi un regust Mediterrani. De la resta, res de res.

Correcte, el Plexison és més pop, boogie, soul, ska. Això ho faig fer aposta, perquè era el que el segell m’havia demanat. Però de fet, a mi en aquella època em venia més de gust tocar pop que psicodèlia. Però anem a veure, en realitat eren coses diferents. Tu pensa que jo la psicodèlia l’havia fet amb amics, ningú d’ells eren músics i no havien tocat mai cap instrument. És com si ara a tu et digués, vine i anem a tocar. Així va sortir el ‘Brossa d’Ahir’. Aleshores és clar, en el següent disc em vaig trobar amb músics professionals, els que m’havia posat la discogràfica i per mi allò era una meravella.

D’acord, ubiquem-nos: ens trobem als anys vuitanta i tu estàs en un estira i arronsa amb Sony per veure si t’editen el disc o no. Però dels 80 fins al 2012 han passat molts anys. Què va passar més?

Sony volien treure el disc, hi estaven molt interessats perquè hi veien potencial i els hi agradaven molt les cançons. Però a mi m’estaven afartant, perquè aleshores em van dir que si traduïa les cançons al castellà, ells “me sacarían por todo lo alto, para hacer la competència a Aute”, i que me n’havia d’anar a viure a Madrid i tota la pesca. I la veritat, jo ací a València hi estic molt bé. En aquella època vivia a La Tapineria, i hi estava molt a gust.

Ah, vaja. És clar, la Tapineria. Parla’m una mica de la Tapineria.

La Tapineria és un carrer de la ciutat vella de València que està aprop del Mercat Central, i jo tenia la sort de tindre un pis que quan sortia al balcó veia l’església de Santa Caterina, i sentia el cant dels pardalets al centre de València. Això era un luxe que t’hi cagues, i jo m’hi estava de puta mare. Vaig viure allà fins que em vaig traslladar altra volta al poble dels meus pares perquè hi havia un pintor que volia col·laborar amb mi, i fer pintura i disseny. Així, doncs, allà hi vaig estar del 85 al 91.

Molt romàntic tot plegat. Decideixes quedar-te a València, per no anar a Madrid i no cantar en castellà.

Ojo, que quedi clar. No vaig renunciar a cantar en castellà. Simplement no volia anar a Madrid.

Aleshores vas renunciar a fer quelcom més comercial?

No, el problema no va ser eixe. El problema és que quan ells (Sony) van escoltar el segon disc em volien donar de tot: pis a Madrid, xòfer, sou fix...No hi havia cap músic en aquella època al País Valencià que tingués aquestes condicions. Però jo no volia anar a viure a Madrid. Per mi no era un problema cantar en castellà ni llençar-me a la fama, però no volia renunciar a la vida que portava aleshores.

Un cop això, el que va passar va ser que vaig contactar amb Nuevos Medios, i ells em van dir: “Hombre! Aquí llevo esperàndote ocho años”. Els hi vaig enviar el màster i els hi va encantar. El director de Nuevos Medios em deia que no parava d’escoltar el disc en tot el dia: al cotxe, a casa, a l’avió. A tot arreu. Em va dir que signaríem el contracte després d’un viatge que tenia a França, però al tornar al cap d’uns dies va morir.

Van passar uns anys més, i per l’època havíem reeditat “Brossa d’Ahir” amb Discmedi en CD. Com que l’Àlex de Discmedi era un paio amb el que hi confiava prou, va ser amb qui finalment vaig confiar-li el privilegi d’editar el “Plexison Impermeable”.

Et volia preguntar sobre el teu contacte amb músics internacionals importants.

 El meu primer disc el vaig enregistrar a Mallorca amb el Daevid Allen (Soft Machine/Gong).

Però tu vivies a Mallorca en aquella època?

No, no, no...jo vivia a València, i el meu primer concert amb La Tapineria va ser ací, al Poble Nou de València. En aquell concert hi va venir en Pau Riba i el Jordi Vendrell, i aquest darrer em va dir que tenia un segell, Ocre, i que volia que jo fos el primer en editar pel seu segell perquè el concert li havia agradat molt. Aleshores em digueren que en Daevid Allen vivia a Mallorca, i que hi tenia un estudi. Així és com vaig contar amb ell: dient-li que volia gravar allà, al seu estudi. A en Daevid Allen li va encantar la meva música, i de fet ell va intervindre-hi al disc.

...i a en Pau Riba, de què el coneixies?

Perquè jo el seguia des del seu primer EP "Taxista" (Concèntric, 1967), com a col·leccionista. A més, el seu mànager era el mateix que el meu, i va ser ell qui va lligar caps.

Parla'm d'aquella època, de l'any 1977. Hi havia escena de músics inspirats pel Mediterrani i la psicodèlia?

No hi havia ningú, només jo. Hi havia pop-rock Mediterrani, sí. Però pop psicodèlic i Mediterrani només hi era jo. Ni en Remigi Palmero ni en Bustamante han tingut mai la visió de voler apropar-se a la psicodèlia.

Al que em referia, però, era que em parlèssis de l'època a nivell social. Vau fer front a una època que venia del franquisme trencant amb estereotips des de l'avantguarda i l'art.

Des de que vaig nàixer com a artista d'escenari sempre he fet rock'n'roll. Era un bitxo estranyíssim. A alguns llocs no em volíen perquè feia rock, i a d'altres no m'hi volien perquè cantava en valencià. Però quan jo vaig treure el primer disc ja portava 15 anys fent música.

Si que és cert, però, que vaig invertir molt temps amb el "Brossa d'Ahir" perquè volia que fos cíclic i perquè volia que tinguès a veure amb la vida a la muntanya, la poesia i amb la psicodèlia. Em vaig preparar molt, i així és com va sortir.

En aquella època hi ha altres discos que m'encanten i que també es van gravar a les Illes Balears, com és el cas de "Jo, La Donya i El Gripau" (Edigsa, 1971), que s'allunya una mica del teu primer disc però sí que hi conserva una certa relació estètica.

Correcte. Primer de tot, intentàvem allunyar-nos de l'urbanisme. En aquella època tot el rock era urbà, i el concepte de fer rock allunyant-nos de la ciutat era estrany, i el Pau Riba va fer això. Personalment aquell disc em va encantar.

Aleshores, per a tu en Pau Riba va ser una influència important?

Sí que ho va ser, primer de tot perquè jo era seguidor seu. Tots els discos que havia fet fins abans que jo el coneguès els tenia a la meva col·lecció. I segon, perquè jo li tenia molt respecte a un personatge com ell, per tot el que havia fet per la música catalana. Era un referent, i aleshores no hi havia gaires referències semblants, i en aquella època entre el Lluís Llach i en Pau Riba, jo em quedava amb en Riba perquè musicalment era més pròxim a mi.

Val a dir que mai no m'he separat de Pi de la Serra, però, perquè ell s'aproximava molt al Blues. Jo era molt seguidor de la música catalana des del País Valencià.

Tot i això, et vas anar a fixar amb els més folls.

Sí, és cert. Era una època molt especial.

També era una època en la que hi havia moltes experiències noves, amb drogues per exemple.

És clar, jo m'apuntava a lo que fóra! No, en realitat no és cert. A tot el que fóra no. Tot, excepte les coses que portaven agulla, que jo allò no ho entenia. M'havia de punxar jo per posar-me cec? No, home no! Jo em feia un porro, em cultivava la meua marihuana. Pensa que venia de viure sol a la muntanya.

A quin poble estaves?

Vivia a la Serra Calderona, que són unes muntanyes que hi ha l'Horta Nord de València.

Allà és on es va concebre, doncs, el "Brossa d'Ahir"?

Sí, a la Caseta del Plater. Van ser uns anys irrepetibles, una epifania fortíssima. No tens ni idea del què vol dir viure sol a la muntanya. Hi vaig viure uns mesos, que no van arribar a un any. De finals d'hivern, passant la primavera, estiu i principis de tardor. Vaig tornar a València -a Tapineria- a mitjans d'octubre. Allà hi vaig estar un any assajant, i des d'allà a gravar el disc.

En realitat jo pensava que La Tapineria era el teu grup d'aleshores.

La Tapineria era el meu carrer, i el grup duia aquell nom perquè en aquell carrer hi vivia un músic que li deien "Viven", que surt al disc. Era un gran amic, el volia molt. Ara és mort. Éste va dir-me, perquè no li diem Tapineria al grup? perquè cada cop que anàvem a assajar dèiem: 'anem a Tapineria'.

D'aquell grup, de La Tapineria, quina relació hi mantens amb els músics que queden?

En Viven, qui tocava la flauta i l'ànima del grup se va morir. Eixe era el més important de tots, i son germà, el Pinet, està desaparegut. El guitarrista, en Joan Marí, era fill d'un tio milionari. Ell anava a les seues coses i jo a les meues.

La Tapineria, però, ha seguit tocant, oi? En algun lloc ho he llegit.

No! El que ha passat és què un d'ells va pillar el nom i el va registrar. Qui va fer-ho és en Garri.

I tu amb ell hi tens bona relació ara?

Jo amb ell no tinc ni bona ni mala relació, però no vull saber-ne res. Els has escoltat tu a ells, a La Tapineria actualment?

Jo? No...

Són uns avorrits! Jo pensava que en Lluís Llach era un poc avorrit, pero el Garri és més avorrit que ell!

I ara què fas?

Visc un altre cop a la muntanya, però a voltes vaig a València. I ja no faig música. Estic jubilat.

Recordeu que avui, dimecres 13 de desembre de 2017, podrem gaudir d'aquest àlbum en tota la seva plenitud, ja que sonarà a l'Àlbum Listenings de Casa Bonay. Més informació aquí.