Avui abordaré el tema de la dificultat en els jocs actuals, i tractaré d’entendre perqueels jocs de fa uns anys eren clarament més difícils que els d’avui en dia. És un fet innegable que els videojocs de generacions passades presentaven desafiaments més elevats als jugadors. Fa uns anys acabar-se un joc era un mèrit, un fet que comentaves amb els amics i del qual et senties orgullós ja que no era una empresa fàcil generalment. En canvi avui en dia tots els jocs es poden finalitzar amb un mínim de dedicació, no cal una habilitat especial ni una tenacitat descomunal. Començar un anàlisi amb la conclusió va contra tota norma establerta però com que ja ho he fet ara intentaré desgranar els motius que em fan arribar a aquesta conclusió. Per a entendre per què ha canviat així la industria intentaré fer un repàs als diferents motius que poden explicar, ni que sigui en part, aquest canvi d’orientació a l’hora de planificar un nou videojoc. Vendes Començarem amb la motivació més habitual al prendre decisions empresarials: els diners. No és difícil deduir que si un joc és més senzill, et durarà menys temps. Especialment si és dels que es basa fortament en el guió, ja que un cop desvetllada la història el desig de tornar-lo a jugar decreix considerablement. I si ets una persona a la que li agrada jugar de forma regular quant més aviat acabis el joc actual més aviat te’n compraràs un altre. Per tant, quant més curts siguin els jocs (mantenint el preu de venda, és clar) més jocs hauràs de comprar per a mantenir la teva activitat d’oci, i més diners guanyaran les empreses dedicades a la creació de videojocs. A més a més estem en la generació del DLC (contingut addicional mitjançant descàrrega, quasi sempre de pagament). Per tant quant més bo i curt sigui un joc més fàcilment aconseguiran tenir un bon nivell de vendes de les expansions en format DLC que treguin al mercat. Com que el preu inicial del jocs segueix sent el mateix la venda de DLC provoca que acabis pagant bastant més import per el mateix joc. Si el joc inicialment és molt llarg la quantitat de jugadors que comprarà les expansions, en teoria, és menor. Per tant convé a les desenvolupadores fer jocs més curts i vendre contingut addicional (generalment a preu d’or) més endavant. Aquesta modalitat de DLC agafa encara més significació en el jocs que, degut a la seva orientació al multijugador en línia, són de duració més gran que la majoria. En aquest cas les empreses el que solen fer és generar nous mapes per al mode multijugador i distribuir-los via DLC, com a forma d’allargar els guanys d’aquest joc concret. Duració Tot i que avui en dia ens solem queixar de la duració dels jocs, la veritat és que la mida en si és bastant superior a la que tenien fa anys. És la facilitat que ja hem comentat el que els fa durar menys en termes temporals, però en termes de tamany els jocs d’abans eren considerablement més petits. Com és que llavors els jocs d’abans eren més llargs? Per que els allargaven amb la dificultat. La dificultat era un mètode mesurat i calculat per a establir la duració del joc. Elevar la dificultat durant tota l’aventura, permetre guardar el nivell de progrés només en llocs concrets (i escassos), afegir punts on la dificultat s’apujava per a augmentar el repte, etc. eren els mètodes que els desenvolupadors tenien al seu abast per a allargar la duració del seu joc. Cada mort comportava repetir una part sensible de l’aventura, i la dificultat provocava que les morts fossin habituals. Per tant passaves prou estona jugant i rejugant les mateixes seccions del joc fins a aconseguir superar el lloc on estaves encallat i poder continuar endavant. S’allarga la duració del joc per la via de la repetició. Avui en dia, com que la duració de l’aventura (el guió pròpiament dit) és més llarga i complexa la dificultat es pot reduir per a permetre un ritme més fluid en el devenir de l’experiència. Realitat actual És un fet que la societat d’avui en dia ha orientat els hàbits de consum cap a la velocitat sense esforç. Els productes d’entreteniment dels darrers anys, i no em refereixo només als videojocs, són del que s’anomena “consum ràpid”: poc pensar i consumir ràpid per a poder tornar a consumir. Així gira el món, i així es comporta la massa. Sé que molts de vosaltres no us moveu així, però si mireu al vostre voltant comprovareu que la massa es comporta així. Per tant que els videojocs es comportin exactament igual que la resta de mitjans d’oci no és gens estrany. Si la societat demanda entreteniment sense esforç, especialment esforç mental, doncs entreteniment sense esforç és el que es produirà. És trist, i sóc el primer que desitjaria que no fos així, però només s’ha de mirar la cartellera de cinema de qualsevol setmana, o l’aparador de qualsevol botiga de videojocs, o l’aparador de qualsevol llibreria per adonar-se que aquesta és la realitat. Vull pensar que això és qüestió de cicles i que dintre d’un temps tornarà a canviar la tendència, però sincerament crec que no passarà. Vanitat Arribem a un punt que segurament és més debatible però que jo crec que existeix: la vanitat dels desenvolupadors. Avui en dia la industria del videojoc és una industria respectable, visible i fins i tot envejada. I els jugadors de videojocs són vistos com gent normal que exerceixen el seu dret a oci d’una forma igual de digne que quan van al cinema, llegeixen un llibre o escolten música. Però no sempre ha estat així. Els videojocs han estat durant molts anys un reducte de gent estranya, incompresa i que per a la majoria de població es dedicava a “coses de nens” quan hauria d’estar fent alguna cosa més seriosa amb la seva vida. Jugar a videojocs més enllà dels setze anys era anormal... no és que ho fos, és que així ho veia la majoria de gent. De fet el camí recorregut per el món dels videojocs i el món del còmic ha estat paral·lel, passant tots dos de ser activitats suposadament infantils a assentar-se entre la comunitat adulta en general de forma equiparable a la resta de manifestacions culturals. Degut a aquest canvi de mentalitat els creadors de videojocs han alterat el seu estatus social i ara són considerats una mena d’artistes, potser no comparables a altres disciplines però sí que clarament identificats amb una feina de caire creatiu. A més s’ha generat tot un fenomen fan al voltant de determinades empreses, estudis de desenvolupament i fins i tot culte a determinades personalitats, el que provoca que la vanitat d’aquests creadors tendeixi a disparar-se, especialment respecte als seus homòlegs de fa 20 o 30 anys. Aquest augment de vanitat provoca, o al menys això crec detectar jo, que sentin la necessitat que tothom pugui gaudir de la seva creació al complert, fins al darrer segon del darrer capítol de la seva aventura. Senten la necessitat de mostrar a tothom el que han aconseguit, com un pintor sent la necessitat de que els seus quadres arribin a ser vistos per la major quantitat de públic possible. Busquen reconeixement. Fa anys, quan acabar els jocs era tan difícil, molts jugadors es quedaven sense veure parts importants dels jocs, i això avui en dia es veuria com un error imperdonable. Qualitat narrativa Hi ha un altre motiu per aquest augment en la finalització de jocs: la història. Fa anys els jocs tenien històries poc elaborades i estaven més orientats a la jugabilitat i la destresa, deixant una mica de banda el guió dramàtic de l’aventura. Per tant no jugar el joc fins al final no produïa cap sensació negativa en el jugador. Però els jocs d’avui en dia cuiden molt més aquest aspecte, i alguns fins i tot poden ser catalogats d’obres mestres narratives en el seu gènere. Aquests jocs motiven molt més de cara a arribar al final ja que el jugador vol conèixer el final de la història que l’ha mantingut atent durant tantes estones i que amb tanta cura s’ha anat revelant davant del seus ulls. Acabar un joc ja no és només signe de satisfacció per el repte aconseguit sinó també per conèixer la conclusió de l’aventura com a tal. I fins aquí la meva exposició dels motius que crec que han modificat la indústria del videojoc en els darrers anys i que ens han portat fins a on estem avui en dia. Que en penseu vosaltres? Esteu d'acord amb mi? Fins aviat! Al fòrum: http://www.vadejocs.cat/smf/index.php/topic,89372.0.html
