La llei del cinema en català i els paral·lelismes envers els videojocs

Arrel de la notícia filtrada per Wikileaks (des d’aquí la meva gratitud eterna per com ens està obrint els ulls a tots) sobre la oposició frontal del govern espanyol, en la persona de la seva Ministra de Cultura Ángeles González-Sinde, a la llei del cinema en català i en concret a la obligació de doblar les pel·lícules als dos idiomes oficials de Catalunya, m’ha vingut de gust escriure aquest article al respecte.

Molt s’ha parlat del projecte de llei del cinema de Catalunya. Aquesta llei, que va ser aprovada el passat gener, persegueix diversos objectius relacionats amb la industria audiovisual a casa nostra però nosaltres ens quedarem de moment amb el que més polseguera ha aixecat fins ara: el doblatge obligatori de pel·lícules al català.

Primer de tot cal fer un repàs a la situació real que es viu en el moment de redactar aquesta llei: a Catalunya, l’àmbit del cinema es comporta de forma clarament diferent al de la majoria de mitjans audiovisuals. Mentre que a la TV, a la ràdio, a la premsa escrita o a la literatura la presència tant del castellà com del català està normalitzada, en el món del cinema no. En el món del cinema la única llengua present de forma majoritària és el castellà, especialment en les obres que originalment venen enregistrades en un idioma que ni és el català ni el castellà i que per tant son doblades o subtitulades a alguna de les llengües oficials del nostre territori.

En aquest punt cal recordar que històricament hi ha hagut molts intents de negociació amb les grans distribuïdores internacionals de cinema, tant en governs de CiU com del tripartit, però després de molt parlar i negociar el resultat sempre havia acabat sent el mateix: cap canvi. Per molt que els governs i la ciutadania hagin pressionat per a exigir el que entenien era un dret (disposar de pel·lícules doblades o subtitulades al català) les grans distribuïdores mai han fet un gest per a apropar postures. Fins i tot es va arribar a oferir el pagament amb diner públic dels doblatges al català però ni tan sols això va ser acceptat.

Aquesta posició ha provocat alguns conflictes sonats com per exemple l’estrena de la primera pel·lícula d’en Harry Potter, on va ser necessari organitzar una campanya d’enviament massiu de correus electrònics a Warner USA per a aconseguir que la pel·lícula es pogués visionar en català, ja que Warner Espanya si hi oposava frontalment.

Aquesta nova llei, que entrarà en vigor de forma progressiva al llarg dels propers cinc anys, estableix la obligatorietat de que les pel·lícules enregistrades originalment en un idioma diferent de català o castellà s’hagin de doblar i/o subtitular a parts iguals en català que en castellà. És a dir, que el 50% de les còpies haurà de ser en català i el 50% de les còpies haurà de ser en castellà, tant per a la versió doblada com per a la subtitulada. I això només en les obres que no tinguin el català o el castellà com a idioma original d’enregistrament i sempre i quan es distribueixin més de setze còpies de la pel·lícula.

Aquest punt, que pot semblar fins i tot de sentit comú donat que vivim en un territori legal i oficialment bilingüe, és al que s’hi estan oposant des de diferents sectors amb tota la seva capacitat intimidadora. I ara gràcies a Wikileaks també sabem que el govern espanyol va fer campanya en contra de la llei davant els mateixos Estats Units d’Amèrica, desprestigiant-la i donant una descripció social de Catalunya totalment falsa i capciosa.

Si estiguéssim en una situació normalitzada jo també seria de la opinió que no s’ha de regular, com passa a la ràdio, a la TV, a la premsa, etc, però en el cas del cinema, on la realitat del seu món està tan allunyada de la realitat del carrer, aquest regulació ha acabat sent necessària. I ho diu una persona, jo, que prefereix sempre que pot la versió original a la doblada. Si aquesta disparitat s’hagués afrontat amb esperit constructiu les vegades que es va intentar acostar posicions això no hauria hagut d’acabar en una imposició, però a vegades no hi ha més remei que exercir el poder. I precisament per això estan els governants, per a exercir el poder delegat per el poble.

Com sempre passa amb aquests temes, el que hauria de ser simplement una llei dirigida a establir una normalitat democràtica i social acaba convertint-se en objecte de demagògia per actors dels dos bàndols, el que encara és més greu, intentant aprofitar-se de la situació. Però la realitat, els fets, és el que hauria d’importar-nos. I només això.

Aquesta discussió es podria mantenir també des d’un punt de vista econòmic ja que la indústria del cinema, com la dels videojocs, genera una quantitat d’ingressos molt elevada, i està demostrat que ser plural genera guanys, però crec que aquest debat és prou defensable des del punt de vista de la normalitat i la realitat, sense haver de recórrer al món econòmic que sembla que ho domini tot avui en dia.

I si la situació del cinema és desastrosa en l’aspecte lingüístic, en el món dels videojocs ja és de traca i mocador. La situació actual al món dels videojocs és que absolutament cap videojoc comercial es dobla o subtitula al català. Ni un. Zero. I en aquest cas els usuaris estem sols, ja que les administracions fins a dia d’avui no han mostrat el més mínim interès en adreçar aquesta situació.

La pregunta és: fins quan? Segurament depèn de nosaltres... Al fòrum: http://www.vadejocs.cat/smf/index.php/topic,89392.0.html