Blogs 31/01/2011

Els Halo de Bungie (o com he arribat fins aquí)

9 min

Avui em perdonareu però vull explicar el que els jocs de l’universHalo desenvolupats perBungie han significat per a mi. He acabat el Halo Reach no fa gaire i saber que Bungie no en farà cap més m’ha deixat amb una sensació de buidor difícil d’explicar que necessito verbalitzar d’alguna manera. Aquesta entrada és el meu petit homenatge a Bungie i una modesta forma d’agrair el que han fet per mi.

Per començar he de reconèixer que, de no ser per ells, segurament ara no m’estaríeu llegint aquí aAra VaDeJocs. Així de clar. La història que ha acabat aquí va començar el dia que vaig posar el Halo: Combat Evolved a la meva Xbox. Així que comprendreu que la meva visió d’aquests jocs segurament dista molt de l’anàlisi objectiu però que precisament aquest component emocional és el que una gran saga de videojocs acaba produint entre nosaltres.

Jo vaig començar a jugar amb màquines des de ben petit. Tenia una consola d’aquelles inicials en que es jugava a futbol, tenis, frontó, hoquei... i tot el que la teva imaginació volgués, ja que en realitat eren pals que es movien en vertical i un punt que feia de pilota i anava rebotant sense parar d’un cantó a l’altre de la pantalla.

Més endavant va entrar a casa el primer ordinador, un meravellósAmstrad CPC 6128, una bèstia del seu temps. Tan bo era que els jocs i programes no es carregaven en cintes de cassette ni en cartutxos... es carregaven en disquet! No eren els disquets de 3,5” que més endavant van popularitzar els PCs, però s’hi assemblaven bastant ja que eren de 3”. I parlo d’una època en que els ordinadors seriosos funcionaven amb disquets de 5,15”, molt més grans i incòmodes. Aquesta és la època que potser recordo amb més tendresa dels meus inicis al mon dels videojocs ja que recordo perfectament autèntiques meravelles com Manic Miner, Jet Set Willy, Barbarian, Game Over, Commando, Trailblazer, etc...

Amb el temps va arribar el primer PC a casa, un flamant286. Prince of Persia, Another World, Ghostbusters... més endavant ordinadors més avançats i els X-Wing, Dune, Wing Commander, els primers FIFA, Blade Runner, Wolfenstein i tants d’altres que ara no em venen al cap van acompanyar-me durant la meva vida i van ser part, segurament inadvertida, de la meva maduresa i evolució natural.

Però mica en mica, i sense adonar-me, vaig anar allunyant-me dels videojocs. A la vida van apareixent noves aficions, noves preocupacions, i algunes parts de la teva joventut segueixen amb tu i d’altres no, sense ser realment conscient d’aquesta elecció. Vaig seguir tenint ordinadors però, excepte en comptades excepcions, no em dedicava a jugar. En realitat estava totalment desconnectat d’aquest món ja que les comptades excepcions, com per exemple el primer Operation Flashpoint, ho eren per que algun amic m’insistia en que havia de provar aquest joc i al final m’hi enganxava. Però un cop l’acabava em tornava a allunyar.

I així van anar passant uns anys fins que la casualitat va fer entrar unaXbox a casa meva. En aquella època jo estava buscant un bon reproductor multimèdia per al menjador que reproduís sense problemes divx i xvid, que suportés subtítols, que fos actualitzable a nous formats, etc. i abans de decidir-me vaig voler informar-me a internet. Mirés on mirés trobava usuaris que eren partidaris d’algun model, o que comentaven les característiques d’un o altre reproductor, però sempre acabava entrant algú que afirmava que el millor reproductor multimèdia del mercat, amb diferència, era una Xbox amb xip i elXBMC. I mai ningú no ho rebatia, més enllà de dir que un reproductor normal era més simple de fer anar. Així que després d’investigar bastant vaig decidir-me a comprar una Xbox de segona ma, i vaig trobar-ne una a bon preu a eBay. La vaig comprar i al cap d’una setmana la tenia a casa juntament amb una sèrie de jocs originals que venien de regal. Vaig comprar un dels xips que permetia executar programes no oficials i, gràcies al meu amic Dani, en un tres i no res ja disposava del meu flamant reproductor multimèdia de saló.

Durant uns mesos vaig fer servir la Xbox per el seu destí inicial, és a dir, reproduir continguts multimèdia al menjador. Però el meu passat jugador juntament a que tenia la consola allà i m’intrigava conèixer què oferia em va fer investigar quins jocs eren els indispensables d’aquella màquina, i ràpidament vaig comprovar a revistes en línia de videojocs que si tenies la Xbox tenies que jugar als Halo. Als dos. I mira per on resultava que entre aquells jocs que venien amb la consola estaven els dos, tant Halo: Combat Evolved com Halo 2. Així que estava clar que, el dia que volgués fer una partideta, el joc que entraria a la unitat de CD seria el primer Halo. I el dia va arribar...

Halo: Combat Evolved

Sempre he estat aficionat a la literatura, i en especial a la ciència ficció, i no estava acostumat a que un joc pogués tenir una bona història de ciència ficció sobre la que sustentar la jugabilitat. Amb aquest joc vaig al·lucinar. M’ho passava molt bé jugant i alhora estava realment immers a la història. Els girs de guió, com per exemple la primera aparició dels Flood, la profunditat ambiental quan arribaves a zones en les que podies amagar-te a mirar com els Covenant i els Flood lluitaven entre ells i la sensació d’estar en un entorn viu i experimentant una història en primera persona em van captivar. Pagaria molts diners per poder tornar a viure aquella experiència amb la ignorància que tenia en aquells moments.

El joc em va enganxar com poquets al llarg de la meva vida, i vaig gaudir des del primer fins al darrer minut. La revelació del Monitor, el descobriment del propòsit de l’halo, l’existència dels Flood... tot perfectament orquestrat i mesurat per part de Bungie per a oferir un joc d’una grandíssima qualitat. I tot això barrejat amb un excel·lent sistema de joc en el que t’ho passaves molt i molt be avançant missió rera missió.

Com ja podeu imaginar, va ser acabar el joc i el meu cos em demanava més. Molt més. Necessitava més Halo i el Halo 2 estava a la prestatgeria...

Halo 2

Fico el disc. Comença el joc. Primera cinemàtica i penso “què és això??”. Trec el disc. El torno a ficar. Mateix procés. Primera cinemàtica, veus en castellà neutre, i tornada enrere. Vaig pensar que el joc era d’importació i que era versió mexicana, però un cop em vaig informar i em vaig assabentar que allò era el doblatge de la versió oficial a les nostres terres vaig haver de contar fins a 10... varies vegades... per a no ser insultar algú. Un cop superat el tràngol vaig fer el cor fort i vaig començar el joc, tot i que he de dir que mai vaig aconseguir acostumar-me a la nova veu de la Cortana. Amb els Profetes encara, però amb la Cortana mai.

El joc no va em va defraudar. Tot i no tenir la frescor narrativa de la primera part, totalment lògic al tractar-se d’una continuació, ni la història ni la jugabilitat van patir cap retrocés. De fet en termes de jugabilitat i aspecte gràfic era superior al seu antecessor, tot i que en guió considero encara a dia d’avui que com el primer Halo no n’hi ha hagut cap més d’igual.

Vaig devorar el joc i vaig quedar-me amb ganes de més, i vaig començar a buscar informació a internet referent al desenvolupament del esperat per aquelles èpoques Halo 3. El fet de saber que apareixeria només per a Xbox360 va ser una decepció ja que la meva intenció no era comprar més consoles de jocs, ja que recordo que la meva Xbox va ser adquirida com a centre multimèdia i la capacitat de jugar era un benefici en principi secundari.

Així que vaig anar jugant a altres jocs, alguns de molt bons, però cap em produïa les sensacions que havia sentit amb els dos Halo. I a tot això el temps passava i el Halo 3 ja estava al carrer, i a les revistes el puntuaven amb notes boníssimes. I el cuquet anava creixent dins meu, al començament sense adonar-me’n. Un dia em vaig sorprendre a mi mateix mirant preus de la Xbox360, especialment de la versió que portava el Halo 3. I anava mirant, i entrava a botigues, i quan jugava a la Xbox pensava com seria la Xbox360, etc... i, com ara sembla obvi però llavors no vaig veure, vaig acabar decidint que havia de comprar-me la Xbox360 amb el Halo 3. Havia arribat el moment i havia de fer-ho.

I al comprar-la vaig comprar també el Gears of War i el Mass Effect. I d’altres. I vaig caure ja de ple, i de nou, en el mon dels videojocs.

Halo 3

Primera notícia, immillorable: les veus tornaven a ser les pròpies d’aquest cantó de l’Atlàntic. He de dir que amb el temps la meva percepció de la importància del doblatge ha canviat molt ja que ara prefereixo l’idioma de les versions originals dels jocs, però en aquell moment sí era un punt important per a mi.

L’Halo 3 em va deixar la mateixa bona sensació que el Halo 2. Una jugabilitat boníssima amb una història que, tot i ser bona, no deixava de ser la finalització de la saga i no tenia l’encant de la original. Però si una cosa em va deixar perplex d’aquest joc va ser la capacitat de jugar la campanya en cooperatiu amb tres amics més. Encara avui jugar la campanya de qualsevol dels tres Halo de la Xbox360 en cooperatiu, quatre persones i a dificultat màxima em sembla una de les millors experiències que es poden trobar al món dels videojocs, per moltes vegades que ho hagis fet. És simplement sublim.

Halo 3: ODST

Podria afegir el subtítol “l’incomprès”, per que és un joc que ha estat minimitzat i fins i tot despreciat quan, al meu parer, narra la segona millor història de tota la saga, només per darrera de l’Halo original.

Un guió molt bo i molt ben treballat, amb una narració segmentada que juga molt i bé amb els flaixbacks i els canvis d’atmosfera, és el conductor ideal per a tornar a gaudir de la jugabilitat de tot un Halo.

I com ja he comentat, la campanya en cooperatiu a quatre en màxima dificultat, una delícia. No us el deixeu passar si encara no hi heu jugat i els altres Halo us han agradat... Halo: Reach

Arribem al darrer Halo de Bungie, el que m’ha creat la buidor que m’ha portat a escriure aquest article. Per que la sensació que he tingut al acabar el joc per primera vegada ha estat de tristor, de sentir-me una mica desemparat. Mai més jugaré un Halo de Bungie. Així de dur. No n’hi hauran més. I aquest article és la meva teràpia particular per a superar-ho.

L’Halo: Reach és un grandíssim joc, amb una campanya i un competitiu en línia simplement espectaculars. Quan hi jugues te n’adones en tot moment de com Bungie ha anat aprenent a polir certs aspectes en tots aquests anys i com ha sabut plasmar el millor de cada experiència en aquest joc. Si de cas em queixo una mica de la història ja que, tot i narrar una aventura de dimensions èpiques i importància crítica, crec que falla a l’hora de crear uns personatges i motivacions dels quals se’ns explica tan poc que en cap moment te’ls fa sentir propers. Passa tan de puntetes per el rerefons del món que han inventat durant aquests anys que un jugador nou a la saga no arribarà mai a saber què està succeint, ni per què allò que passa és tan important, i al mateix temps fa que el jugador veterà de la saga senti que aquests personatges son molt menys importants que els altres que s’ha anat trobant en jocs anteriors.

Tot i això el joc és indispensable. Segons el meu parer, és clar! I tornant al començament... per què deia que és gràcies als Halo que estic escrivint aquest blog d’AraVaDeJocs? Doncs per que va ser la necessitat de trobar companys d’aventures per a la campanya cooperativa del Halo 3 el que em va portar aVaDeJocs. Allà vaig trobar gent interessant, vaig jugar online amb altres membres de la comunitat, vaig participar a campionats, i quan va arribar el moment en que van voler ampliar els col·laboradors al portal em vaig oferir.

Amb el temps VaDeJocs i Ara vam arribar a un acord per a passar a ser la comunitat de videojocs d’aquest nou diari i aquí estic, content de poder col·laborar en aquesta aventura que tanta il·lusió ens fa a tots. Per tant podria dir que gràcies a aquell primer Halo: Combat Evolved i a les sensacions que va despertar en mi després de tant de temps allunyat del món dels videojocs esticAra aquí...

Al fòrum:http://www.vadejocs.cat/smf/index.php/topic,89487.0.html

stats