El año más violento

Si un promotor espavilat ens volgués ensarronar assegurant-nos que El año más violento és la pel·li mai estrenada que Francis Ford Coppola va fer després d’ El padrí II o el film perdut que Sidney Lumet va rodar abans d’ El príncep de la ciutat, hi cauríem de quatre grapes. La tercera obra del director J.C. Chandor, més que una estrena, sembla una reposició d’un clàssic nord-americà. La seva noblesa formal, el seu esperit tradicional, però lliure, i el seu rigor discursiu són com els dels títols més il·lustres del cinema estatunidenc de finals dels 70, principis dels 80. El año más violento, no obstant, és molt més que un exercici d’estil vintage. És una clatellada als primers anys de l’ultraliberalisme de l’administració Reagan. Pot semblar només un thriller seriós, ben fet, però aquest film inclou una duríssima reflexió sobre l’emprenedoria i aquests empresaris que no volen que els preguntis com van fer el seu primer milió de dòlars sinó l’últim (en aquest sentit, fa bona parella amb Nightcrawler ). Tots van començar tacant-se les mans.