ESCENES
BELÉN GINART

Juanjo Puigcorbé: "En 25 anys no he rebut ni una oferta per actuar en un teatre públic de Barcelona o Madrid"

'El crítico', de Juan Mayorga, l’ha retornat als escenaris després de dues dècades d’absència, durant les quals el cine i la tele han estat el seu món. Ara reclama més projecció per a la cultura catalana

Juanjo Puigcorbé va créixer com a actor als escenaris del teatre autogestionat de Barcelona. Hi va fer un entrenament a fons que ha esdevingut fonamental en la seva formació. Però després va estar vint anys sense viure l'emoció del directe escènic. I no per falta de ganes sinó de temps. Ara ha trencat el cicle amb el seu paper a l'obra de Juan Mayorga El crítico. Si supiera cantar me salvaría, un duel interpretatiu amb Pere Ponce a les ordres del director Juan José Afonso. La peça es va estrenar fa un any i ara arriba al Teatre Borràs de Barcelona.

Per què has trigat tant a tornar?

Després de Las amistades peligrosas, que Pilar Miró va dirigir al Teatre Condal el 1993, vaig començar una sèrie de televisió que em va tenir ocupat dos anys i després, per sort, vaig anar enllaçant treballs en cinema i tele, la qual cosa és molt difícil de compaginar amb el teatre.

¿Però en aquest temps vas tenir propostes per fer-ne?

Sí, m'oferien projectes de teatre comercial d'explotació molt llarga, i no em convencien. M'esperava a tenir alguna cosa com les que havia fet als inicis de la meva carrera, algun projecte en un teatre públic de més curta durada. Però ni el Teatre Nacional ni el Centro Dramático Nacional m'han fet cap oferta en 25 anys.

A què creus que és degut que no t'hagin trucat?

No ho sé. No m'ha passat només a mi, sinó també a molts altres companys; i, en canvi, d'altres han repetit. És un dels grans mals d'aquest país, el que és públic no acaba de ser-ho. Crec que es tracta d'una opinió compartida per molta gent de la professió.

Un cop vas acceptar la proposta d'interpretar El crítico, quines sensacions et va provocar el fet de tornar a ser a escena?

Com diu Pere Ponce, això és com anar en bicicleta: no s'oblida mai. Tens la responsabilitat i els nervis típics que qualsevol actor passa sempre davant d'una estrena. Però de seguida respires i tires endavant.

Quin tipus d'actor és Juanjo Puigcorbé en mans d'un director?

Em poso a la banda dels col·laboradors. M'agrada col·laborar en el projecte artístic. El Pere i jo som de l'escola de Barcelona i tenim una trajectòria semblant. Tots dos hem treballat al Lliure, hem passat per l'Institut del Teatre, hem fet teatre, cinema i televisió… Tenim una escola semblant. Així com hi ha actors que són més de fer un treball d'orfebre, nosaltres som més col·laboradors. Potser és perquè venim del teatre cooperatiu, de l'autogestió. Fem cas al director, és evident. Però ens agrada aportar molt, suggerir, sentir-nos part de l'equip artístic. El teatre és el procés de creació d'un somni col·lectiu, orquestrat o dirigit per una altra persona.

El crítico mostra la trobada entre un crític teatral veterà i molt respectat i un autor també molt exitós però que, necessitat del seu elogi, li fa una visita intempestiva a casa seva. Què t'enamora del personatge?

És un petit monstre que m'agrada molt. Un senyor tan misantrop, tan solitari, que s'estima molt el teatre però que pot acabar sent destrossat pel seu propi esperit crític.

¿Et va engrescar que fos una obra de Juan Mayorga?

Mayorga és un dels autors més importants en llengua castellana, tant quan escriu les seves pròpies obres com quan adapta els clàssics. M'agradava molt la idea de tornar al teatre amb l'obra d'un autor viu. Crec que aquesta és la tasca que em correspon. El 80% de les obres de teatre que he fet eren estrenes a Espanya. I jo tinc la voluntat d'estrenar coses noves i fer autors contemporanis.

¿Aquesta obra t'ha acostat més a la figura del crític?

Jo sempre he tingut una gran estima als crítics, i fins i tot amistat. Fan una tasca molt interessant i molt difícil. Hi ha els que recomanen i els que desenvolupen la seva feina de crítics en un grau més elevat: descobrir el talent incipient. Jo crec que aquesta és la gran tasca del crític.

Quin tipus d'espectador de teatre ets?

Sóc un bon espectador de teatre, no sóc acrític. Visc a Madrid i no veig tant teatre català com m'agradaria, però intento estar-ne al corrent. Catalunya segueix sent capdavantera en teatre, però hauria d'augmentar el pressupost de cultura.

No sembla que anem en aquesta direcció.

Som una possible potència cultural i científica. També s'ha de fer possible que hi hagi molts mecenes, cal una llei de mecenatge. I necessitem exportar la nostra cultura arreu. Set milions i mig d'habitants és molt poc per absorbir tot el talent que hi ha aquí. Cal que la cultura, igual que la indústria, sigui exportada arreu.

És a dir, crear circuits internacionals com a via per eixamplar les xifres de públic.

Sí. Però també hem de ser receptors, hi ha d'haver teatre en anglès, en altres idiomes, coses de fora d'aquí. Potenciar totes les cultures. Hem de ser un contenidor multicultural europeu, que puguin venir espectadors de fora a veure tot tipus d'espectacles. Però això vol dir que hem de fer un salt molt gran. Ara per ara, la inversió de l'Estat en cultura a Catalunya és molt petita.


EL CRÍTICO
TEATRE BORRÀS
PÇA. URQUINAONA, 9 (BARCELONA)
Fins al 2 de març