CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

Yo, él y Raquel

*** Direcció: Alfonso Gomez-Rejon. Guió: Jesse Andrews. 105 minuts. Estats Units (2015). Amb Thomas Mann, Olivia Cooke, RJ Cyler, Nick Offerman, Connie Britton, Molly Shannon. Per a indies, hipsters i gafapastes

Yo, él y Raquel Zoom

D’acord, tot plegat podria ser un guió d’Albert Espinosa dirigit per Wes Anderson: història d’adolescents colpejats per la malaltia que fan el pas a l’edat adulta en un reguitzell de seqüències molt vistoses, molt vitalistes i molt enginyoses. I, tot i que en certs moments Yo, él y Raquel s’acosta perillosament a una espècie de glamurització de la malaltia degenerativa, al final aquesta comèdia sentimental tan tallada a mida de Sundance acaba esquivant amb gràcia molts paranys que es posa pel camí. Podria haver caigut en una sensibleria toveta (com li va passar a Gus Van Sant a Restless ), però el film prefereix encomanar-se de l’alegria existencial que els personatges del film s’autoimposen davant la proximitat de la mort: és un film tan juganer visualment i narrativament com les pel·lis domèstiques que fan els seus protagonistes (molt i molt inspirades en Michel Gondry). Al final, doncs, Yo, él y Raquel acaba semblant més un capítol de L’imperdible Parker Lewis particularment tràgic que no un de Polseres vermelles inesperadament indie. |