Josele Santiago entrevista Xarim Aresté

J. S. |Què respons quan et pregunten si el rock and roll segueix vigent avui en dia?

X. A. |Que està tan vigent com tots els clàssics de la literatura que ningú ha llegit. Generalment només han quedat les formes i n'ha desaparegut el contingut. Però segueix viu en els cors dels que hi creuen, suposo.

Ets mitòman? Si és així, quins són els teus herois?

Més que herois són mestres, però ara que ho dius sí que em salven el cul en l'últim moment. En tinc molts. Robert Johnson, Miles Davis, John Lennon, Django Reinhardt, Bob Dylan...

Com et sents quan veus una actuació teva gravada de qualsevol manera i penjada a YouTube a disposició de tothom?

Em sento ridícul i baixo a comprar gelat de xocolata.

¿I quan algú es baixa un disc teu per la cara?

L'estan comprant a Telefónica, si t'hi fixes. Internet hauria de ser gratis i que la gent pagués pels seus interessos i no per la miserable línia.

Quina importància dónes a la lletra en les teves cançons?

Si la cançó és una pintura la lletra és el tema. Tan important és el tema en si que com el tractes. Hi ha temes que no necessiten gaires pinzellades. I viceversa. Però l'important és el quadre.

Com escoltes música?

Acostumo a fer monogràfics d'artistes o gèneres i hi toco a sobre tot sovint. Però puc estar hores només amb una cançó també. O dies.

Recentment t'has estrenat en directe tu sol, sense acompanyament. Com t'has sentit? Quina ha sigut la resposta del públic? ¿Podrem tornar-te a veure en aquest format?

Sí! Faré concerts jo sol i a trio també. Estic molt excitat. Anar sense acompanyament ho fa tot líquid i pots anar amunt i avall com un peix. Estic aprenent molt amb això.

El que a mi m'interessa del rock és una tradició com més de poble. Juraria que a vosaltres us passa el mateix. M'equivoco?

No. Les tendències de la ciutat rarament arriben al poble. Al poble tots són pobres igual i la moneda és l'actitud, i l'actitud és el folklore, al final.

Com es veu des de la teva generació el moviment punk? ¿Escoltes alguna banda d'aquelles?

El primer que vaig tocar va ser Parálisis Permanente. Ho dec tot al punk. Sense el punk no hauria tingut pebrots de posar-me a tocar i crec que d'alguna manera el punk està implícit en totes les músiques que m'agraden. Del flamenc al jazz.