Wrong cops

Quentin Dupieux, l’home rere el músic electrònic Mr. Oizo, també desenvolupa una carrera cinematogràfica en què caben títols amb sinopsis impossibles com Rubber (2010), sobre un pneumàtic assassí en sèrie. Wrong cops, com l’anterior Wrong (2012), aspira a inscriure’s en una tradició postmoderna de l’humor absurd. Dupieux apel·la a l’escriptura automàtica quan parla del procés de creació d’aquesta pel·lícula sobre una colla de policies que es comporten de manera poc convencional. Wrong cops es desvia del típic film amb una narració que li dóna plena forma i sentit. Però també resulta molt menys heterodoxa del que pretén. Com una Boja acadèmia de policia rodada en format low cost i en registre monòton, Wrong cops manlleva la seva estructura de Quentin Tarantino, homenatja de maneres diverses David Lynch (també hi surt Marilyn Manson... sense maquillatge) i converteix l’autocita a la música d’Oizo en un acudit recurrent sense gràcia. Més que capgirar convencions, refregeix acudits gastats, a més d’amagar la seva poca traça rere les etiquetes de surrealista i indie.