Violette

Els biopics d’escriptors no acostumen a ser gaire afortunats i molts amb prou feines esquiven els llocs comuns, les imatges sobre el misteri de la creació i els personatges que voltegen l’autodestrucció. En el cas de Violette, sobre l’escriptora Violette Leduc i dirigida per Martin Provost -que es va fer un nom al cinema francès després de guanyar uns quants premis César amb Seraphine, un altre biopic, el 2008-, el paradigma amb prou feines varia, tot i que per sort el llargmetratge compta no només amb una actriu d’excepció, Emmanuelle Devos, en el paper de la Violette, sinó també amb una posada en escena tan acadèmica com exquisida. Estructurada en set actes centrats en la relació de la Violette amb la seva estimada Simone de Beauvoir, Provost aconsegueix transmetre l’angoixa de les protagonistes i modelar la solitud i fragilitat de la Violette mitjançant els decorats grisos i una fotografia fosca, mínima, de clarobscurs tristos; una manera subtil però efectiva de definir les emocions de Leduc i del París existencialista.