CINEMA
Cultura 23/10/2015

Viatge al fons de la nit berlinesa

Laia Costa protagonitza la premiada ‘Victoria’, un ‘thriller’ dramàtic rodat en un únic pla seqüència

Xavi Serra
4 min
Viatge al fons de la nit berlinesa

És una nit d’estiu del 2014. Físicament esgotada i amb la roba tacada de sang, Laia Costa camina sola per un carrer berlinès. Darrere seu, un petit equip de rodatge conté l’alè i contempla com s’allunya. Finalment, el director crida, per primera i última vegada, “Talleu!” Però la Laia no s’atura i segueix caminant. “No volia parar, volia seguir, encara que fos cinc minuts més. Era com un somni i no em volia despertar”, recorda Laia Costa. Enrere quedava un rodatge suïcida d’un pla seqüència de més de dues hores que explica, en temps real, l’odissea d’una noia que passa de ballar sola en un club a atracar un banc i fugir de la policia. Entremig, una trobada amb quatre buscabregues, un flirteig innocent i una excursió inesperada al fons de la nit criminal berlinesa.

Estrenada a la Berlinale -on va pescar una menció especial- i premiada amb sis Lola -els Goya alemanys-, Victoria s’ha convertit en una de les sensacions del circuit de festivals internacionals: la pel·lícula del pla seqüència sense trampa. No és el primer film rodat així -¿ningú es recorda de L’arca russa?-, però la gesta continua deixant bocabadats els espectadors. ¿Era aquest l’objectiu de Sebastian Schipper? “No, simplement em va semblar una bona idea. No sé per què. Es creu massa sovint que la feina del director és controlar-ho tot, però no és cert, les millors decisions que prenem són les instintives. El cervell i la consciència estan sobrevalorats”, assegura Schipper per telèfon des d’Alemanya, convalescent d’una malaltia que l’ha obligat a cancel·lar la presentació de Victoria al festival Cinema Alemany Actual.

La intuïció també va jugar un paper decisiu en el fitxatge de Laia Costa. “En el fons no sabia què volia de l’actriu, perquè no era conscient de tot el que em venia -explica Schipper-. Però la Laia tenia una gran presència en càmera, se la veia còmoda improvisant i semblava més jove i innocent que els nois, però capaç de carregar-se a l’esquena la pel·lícula”. Va ser clau, però, que el director volgués una actriu espanyola per al paper. “A Berlín hi ha molts espanyols que han emigrat en els últims temps i volia introduir, sense subratllar-ho gaire, el subtext de la nova immigració i els canvis socials que s’estan produint avui dia. És un món dur per als joves”, diu Schipper.

Per a Costa, curiosament, la perspectiva de rodar una pel·lícula en un sol pla resultava atractiva. “A mi m’engrescava molt la idea d’actuar durant més de dues hores en un pel·lícula -admet-. Egoistament, per a una actriu és un luxe, una cosa que potser no em tornaran a proposar mai més”. Per rodar Victoria, Costa es va traslladar a Berlín tres mesos i es va entregar en cos i ànima a uns assaigs “molt especials” en què tothom feia una mica de tot, “una cosa que no sol passar en el cinema”, apunta l’actriu. El més treballat abans de rodar va ser el seu personatge. “És una princesa a qui un dia expulsen del palau -opina Schipper-. Sempre ha seguit les normes i, de sobte, es troba amb una gent que mai no les ha seguit”. L’actriu, per la seva banda, justifica les decisions extremes que pren el personatge al llarg del film. “És algú que fa 17 anys que toca el piano vuit hores al dia, que ha deixat passar l’adolescència i part de la joventut -diu-. Els nois, en canvi, viuen la vida d’una altra manera, com si fossin una família, amb lleialtat. Amb ells, se sent més viva que mai i s’adona que això és el que importa, i no tocar el piano. I per això pren les decisions que pren”.

Amb una escassa dotzena de pàgines de guió i diàlegs força improvisats, a finals d’agost es van fer tres intents de rodar la pel·lícula. Una dotzena d’actors, 22 localitzacions i molts nervis. L’última presa va ser la bona. “No va ser difícil triar-la -comenta Schipper-. Les altres dues no arribaven a la categoria de pel·lícula”. “El més difícil va ser que ens havíem de preocupar de molts detalls tècnics -recorda Costa-. Com anar d’una localització a l’altra, el ritme de l’escena, esperar els companys de l’equip... No podies centrar-te només en la teva interpretació, sinó en tots els elements de la pel·lícula”. El moment més boig va ser quan, en plena persecució i amb la Laia al volant, l’actriu va rebre instruccions per canviar de ruta. “A la dreta! Ara a l’esquerra! I tot sense deixar d’actuar”, rememora. L’angoixa que es veu en pantalla no és fingida.

En aquest rodatge tan peculiar, el director es va haver d’amagar al maleter d’un cotxe i al lavabo d’un club per poder observar els actors. De tant en tant cridava alguna instrucció, però eren els intèrprets els que tiraven del carro. “No és com si els actors dirigissin la pel·lícula, però sí com si fossin músics d’un conjunt als quals deixo improvisar després d’haver assajat moltes hores”, diu el director, cofoi.

stats