Per molts anys que duri, esperem que per sempre, Disney mai defugirà la dialèctica entre el nou i el vell, entre la tradició que el va fer gran i que engrandeix el seu llegat i els nous temps visuals i tecnològics que en gran part també ha capitanejat. Per molts anys que passin, Disney serà sinònim d’èxit o no serà. En temps de terrible relativisme cultural, en temps en què els cines tanquen, en temps en què els joves no van al cine perquè no tenen temps d’anar-hi, Disney segueix present, segueix entre nosaltres com un tòtem. La cita anual no falla mai. Vaiana s’aferra al relat clàssic de la casa i també a la mirada més moderna. Porta impregnada la ferum dels contes clàssics d’aventures que regnaven a l’edat d’or dels 50 i 60 ( El llibre de la selva, Peter Pan, Robin Hood ), de la mirada ancestral ( Pocahontas, Tarzan ), dels misteris sobrenaturals ( Aladdin ), de l’empoderament femení ( Brave, Frozen ) i de tants altres estímuls i influxos tantes vegades explicats i automàticament interioritzats com a marques de fàbrica successives, complementàries, i també repetitives, per què no dir-ho.
Funciona com funcionen la gran majoria dels productes Disney moderns, amb ritme endimoniat i capacitat per controlar el relat en tot moment, entre el divertiment i la profunditat dramàtica justa, calibrant l’emotivitat i servint-la en píndoles digeribles per a tots els públics. Un, havent gaudit o badallat més o menys, ja ni es planteja si és un Disney menor o major. Aquest ja no és un criteri útil, ni tan sols imaginable.
