Una canción para Marion

La població mundial envelleix a un ritme endimoniat i el cinema en dóna fe. Sovintegen pel·lícules sobre la tercera edat retratada de manera distesa, amable, quasi sempre ensucrada. Fa poc vam veure 'El cuarteto', i 'Una canción para Marion' podria perfectament ser-ne una seqüela o un 'remake' apòcrif. És un d'aquells films que tenen sentit pels actors que hi intervenen. La història que expliquen és el menys important. Són actors d'edat provecta, estrelles –o exestrelles– de lluminositat perenne que recorden el que van ser i que, de retruc, ens ho recorden a nosaltres. En aquest cas, el gran Terence Stamp i una Vanessa Redgrave que fa poc ens va enlluernar amb el seu enèrgic paper a 'Coriolanus', però que aquí –encarcarada i forçada– fa una mica de peneta. Què volen que els digui? Per una banda és emocionant, té espurnes de veritat que valen la pena, però per l'altra és tan previsible, telegrafiada i prefabricada que acaba provocant basarda. Suposo que són els signes del temps: es porta el cinema apocalíptic i les històries de venerables ancians que s'aferren a la vida i a la memòria.