Tú y yo (Io e te)

El principal motiu per celebrar aquest nou film de Bernardo Bertolucci és que, després de bunyols autocomplaents com Belleza robada , Asediada o Soñadores , Io e te és la millor pel·lícula que ha fet en anys. És tracta d'un film petit, tot i que ben resolt, amb certa profunditat i cert nervi creatiu. Retrobem de nou aquí aquell director capaç de crear ecosistemes morbosos, partides d'escacs psicològiques i escenaris claustrofòbics (literalment i metafòricament) on engabiar angoixes sentimentals i malalties afectives. Fins aquí, tot sembla perfecte. Io e te no serà tan brillant com El conformista , La estrategia de la araña o L'últim tango a París , però podem apreciar el segell del mateix creador de tots aquests films. Sí? És veritat? Si valoréssim les obres pels seus autors i no els autors per les seves obres, tot aquest raonament previ seria correcte. Posaríem Io e te en perspectiva dins de la carrera de Bertolucci i quedaríem relativament satisfets. Però això implicaria certa descontextualització del film dins el panorama cinematogràfic actual i, fins i tot, certa condescendència, manca d'exigència i màniga ampla amb el veterà director italià. ¿Voldria qualsevol persona que s'hagi considerat artista tanta bonhomia en la rebuda de la seva nova obra? No: demanaria que se'l continués tractant amb rigor i se li cantessin les veritats. Com, per exemple, que si sobreexplica els motius pels quals els dos germanastres d'aquest film es comporten com es comporten (pares divorciats, drogoaddiccions...), llavors el relat s'estova i perd complexitat i els adolescents protagonistes esdevenen rebels amb causa. I sempre, sempre, sempre és més suggerent deixar-los sense.