Tres hermanos y una herencia

L’astracanada. És bonic enyorar-la. Trobar a faltar aquella manera de fer comèdia entre esbojarrada i marciana que al cinema francès dels anys 60 i 70 li anava tan bé, encarnada sobretot en la irrepetible figura de Louis de Funès. I està bé trobar-la a faltar perquè la irritant escola de Christian Clavier i companyia ja fa anys que l’espifia una vegada rere l’altra. Té certa gràcia que el tercet còmic Les Inconnus hagi decidit que ¡vint! anys després del seu film Trois frères era el moment oportú per fer-ne la seqüela. El film que ara ens ocupa és un disbarat des del primer pla fins a l’últim, una successió de despropòsits, gags malgirbats, situacions improbables, personatges contrafets, etc. Tot és terriblement tronat, pensat i executat amb l’única vocació de la satisfacció immediata. Els codis i les claus d’interpretació passen gairebé al 100% per la popularitat del tercet al seu país d’origen. Fora de França l’efectivitat esdevé força més qüestionable. Això sí, alguna rialla, com un llampec intempestiu d’astracanada, esclata de cop. No és qualsevol cosa. |