Tom Barman: “A Bèlgica hi ha passat molta merda interessant, però ens costa vendre’ns”

Ens has visitat moltes vegades amb dEUS, però ara debutes amb Magnus a Barcelona.

Sí, és la primera vegada a tot arreu. Vam treure el primer disc el 2004 [ The body gave you everything ], però no teníem cap ambició de fer concerts. Ara ens ho hem passat tan bé fent el nou disc [ Where neon goes to die, 2014], que hem format un quintet i estem fent la nostra primera gira europea. Amb 25 cançons ja podem fer concerts.

Per què 10 anys entre disc i disc?

El primer el vam fer després d’una època en què amb dEUS havíem girat com bojos, amb Worst case escenario (1994), In a bar under the sea (1996) i The ideal crash (1999), i volia passar un temps a l’estudi sense el grup. En aquella època escoltava molta música techno, feia de DJ, vaig conèixer el C.J. Bolland i vam fer el disc. Entremig vaig gravar quatre discos de dEUS i, el 2013, vam fer un parell de cançons, Puppy i Singing man, i ens va agradar tant que vam decidir gravar un disc. No és gaire ortodox, però és un grup molt divertit.

El 2003 et vas estrenar com a cineasta amb el llargmetratge Any way the wind blows

Sí, ara estic preparant la meva segona pel·lícula. Es titula The alcoholics i probablement es rodarà al País Basc. Però no en puc parlar gaire, només dir que encara l’estic escrivint i que espero filmar-la el 2017. És de ficció.

Què ha canviat a Magnus després de 10 anys?

Que sóc 10 anys més vell. El primer disc era per posar-lo abans de sortir de festa i aquest és per posar-lo després. Però també està molt basat en els grooves i els beats del C.J. Jo hi canto damunt i després hi posem músics, o jo toco la guitarra o teclats... Penso que és el mateix concepte de música electrònica però amb l’afegit de molta música tocada en directe. M’avorreixo ràpidament de fer només beats o música electrònica. M’agrada molt escoltar-la, comprar-la i punxar-la, però no m’agrada fer-la. Vull contacte, vull comunicació, fer una cervesa, explicar un acudit... M’agrada fer una bona vida a l’estudi, no estar sol fent sons electrònics, no és la meva idea.

¿Tens preferència per les coses grans? Els noms dels teus grups són dEUS i Magnus.

Ha, ha! Magnus també és un nom molt comú a Escandinàvia, i jo sóc mig noruec, perquè el meu pare era noruec. Però vaig pensar que era un nom que lligava amb el que fem, perquè té alguna cosa freda i a la vegada càlid, no ho sé, només era una elecció intuïtiva.

La música de Magnus sona gran

Sí, m’agrada la música dramàtica, que t’aixequi l’ànim, però amb un toc melancòlic, és la meva combinació preferida. M’agraden els clímax, m’agrada cert sentit de l’eufòria. Penso que és d’aquí d’on ve el nostre so.

¿Vas viure l’escena electrònica belga que retrata el documental The sound of Belgium

Sí, de jovenet vaig anar a aquestes discoteques que ara es diuen clubs, però estava més ficat en la New Wave i l’ electropop. No em vaig ficar seriosament en la música electrònica fins a finals dels 90, amb el drum & bass, el jungle, el techno, el house... Això va venir després, però és bo que un documental com aquest existeixi, perquè a Bèlgica hi ha passat molta merda interessant, però la gent no ho sap, perquè de vegades ens costa vendre’ns. Aquest documental mostra que, en gran part, Bèlgica va ser pionera.

¿Magnus és un grup per fer ballar la gent?

Sí, però és que quan sentis la música començaràs a ballar, ha, ha! Amb dEUS també és una cosa física, m’agrada l’aspecte físic del pop i del rock, des del primer disc sempre hem tingut cançons fetes amb loops, més ballables... Magnus està més enfocat al ball, però no som DJs sinó una banda de directe.

En quin moment està dEUS?

Vam fer una gira de vintè aniversari i a finals d’any farem en teatres les cançons que gairebé no toquem mai als concerts. No són versions acústiques, sinó elèctriques, de temes que acostumen a quedar fora. I l’any vinent tenim la idea d’anar a l’estudi a fer un disc nou, aviam què surt. |

Magnus Sidecar Factory Club (Barcelona). Dimarts 6. 21 h. 16 €. El segon treball de Magnus, ‘Where neon goes to die’, l’ha publicat Caroline / Universal