Todas las mujeres

Tractant-se d'una pel·lícula que transcorre principalment entre les parets d'una única casa, Todas las mujeres ho tenia tot per funcionar a partir de l'evocació del fora de camp narratiu. I, tanmateix, les imatges del film no deixen de tancar-se sobre elles mateixes: cada gir de la trama és subratllat pels diàlegs, els traumes dels protagonistes se sobreexposen, cada personatge compleix el seu rol en la història sense extralimitar-se de les seves funcions... Un conjunt de característiques que dibuixen un panorama de claredat narrativa, però també de constricció: estem davant d'una cinta que aspira a sacsejar l'espectador, a deixar-lo planxat a la butaca preguntant-se quin grau de cinisme i misantropia assolirà el pròxim duel dialèctic. En tot cas, l'asfíxia que impera al nou film de Mariano Barroso -el director de Los lobos de Washington i Lo mejor de Eva - respon a la lògica interna d'una peça de cambra dominada per la presència d'un Homo erectus acorralat per l'abatiment existencial. En la pell del protagonista, Eduard Fernández balbuceja una prosa del fracàs i converteix la manipulació en el principal instint de supervivència del Nacho, un homme fatale que sap treure partit de la barreja de desig i rebuig que desperta en les dones que l'envolten. I, mentrestant, la càmera de Barroso fa de la tosquedat la característica principal d'aquest drama low cost en què reverberen els ecos fatalistes del cinema negre. És com si el director volgués transmetre a les imatges la impulsivitat primitiva del protagonista, una operació a la qual li sobra coherència i li falta un punt d'inspiració.