To the wonder

La primera persona que va gravar les seves inicials i un cor amb una navalla al tronc d'un arbre va ser, sense voler, un geni pioner de la poesia i el romanticisme. Quan va decidir repetir aquest recurs simbòlic per segona vegada, potser estava afermant un patró estilístic, però també s'estava copiant a ell mateix. El tercer cop que ho va fer, però, ja estava tirant de clixés; estava començant a devaluar el capital poètic de la seva pròpia troballa. On volem anar a parar amb tot aquest rotllo? Doncs a la desvaloració de l'estil de Terrence Malick que suposa To the wonder . Els seus recursos lírics comencen a mostrar preocupants símptomes d'autoplagi, repetició i buidor. Les primeres vegades que vam veure aquella mà passant per sobre d'un camp de blat, aquell muntatge tel·lúric de plans que no duren ni tres segons acompanyats de música i veu en off o aquella paleta d'ocres de l'hora bruixa, vam entendre que estàvem davant d'un dels elegits del parnàs cinematogràfic. Però, després d'explorar i explotar fins al límit aquesta vibració poètica a L'arbre de la vida , To the wonder , potser pel fet de ser un film que un corredor de fons com ell ha fet amb massa presses, ens condemna a l'embafament d'aquest estil a mig camí entre l'ordre natural i l'ordre espiritual. Esclar que la raó d'aquest degradat estilístic també pot ser que aquesta vegada Malick no tingui un discurs gaire sòlid al darrere. Perquè, de què parla To the wonder ? Del sacrifici romàntic? ¿Del fet que l'amor és un sentiment intens però passatger i trampós comparat amb la fe? ¿Del fet que la infidelitat masculina és més perdonable que la femenina? Entre tanta cal·ligrafia preciosista, no queda gens clar.