The Gramophone Allstars: “Als 60 els jamaicans es van fer un fart de versionar ‘hits’ de soul”

¿D’on prové la idea de convertir els Gramophone Allstars en una big band

Jo sempre he sigut fan d’un disc de Jazz Jamaica que es diu Massive (2004), i quasi afirmaria que és el primer disc de big band que s’ha fet amb música jamaicana. És un grup que he seguit molt i tenia pendent fer una cosa similar. Ara que ja teníem sis anys de trajectòria i que la base del grup funcionava i estava molt cohesionada, ens va semblar que era un bon moment per fer-ho.

D’on et ve la passió per la música jamaicana?

N’he escoltat molta i de molt jovenet, potser pel fet que sóc de la Bisbal d’Empordà i allà hi havia els Komando Moriles, que pertanyien a l’escena dels grups de ska dels 90, com Skatalà i Dr. Calypso. A partir d’ells vaig descobrir altres coses que anaven arribant, vaig anar tocant en bandes una mica més amateurs i el 2008 vaig fundar els Gramophone Allstars. És la música amb què he crescut.

Però vosaltres barregeu l’ska i el reggae

Sí, sobretot amb la música negra: soul, jazz funk... i de vegades amb altres coses, fins i tot el pop. Sempre hem sigut oberts de mires en aquest sentit i mai hem volgut ser un grup d’estil ortodox. Sí que hem volgut respectar com sonava aquesta música als anys 60, però també volem sonar una mica moderns. Tots som músics formats en el món del jazz i hi hem afegit ingredients de tots aquests altres llocs.

Potser per això us surt una música més polida que la que es feia als anys 90, que era... més punk, més festiva?

Sí, segurament llavors era una música més punk, més rockera. Nosaltres potser no tenim aquesta cosa tan festiva, però ara, en ser una formació tan gran, hi ha molta energia i els concerts són molt potents. És una cosa que potser ens faltava i que amb 15 músics en un escenari es pot aconseguir.

Judit Neddermann, Vic Moliner, Adrià Plana... Tots sou músics prou joves.

Som gent que hem anat coincidint al Taller de Músics, a l’Esmuc, al Liceu... La mitjana d’edat no supera els 30. I amb l’ampliació de la banda també han entrat altres companys de generació. Una de les coses maques del grup és que tenim certa sensació de família, hi ha molta pinya, i això dóna molta energia.

Al disc Jazzmaica

A mi sempre m’ha interessat molt la cruïlla que hi ha entre la música negra americana dels 60 i la música jamaicana, perquè en aquella època els músics jamaicans es van fer un fart de versionar tots els hits que sonaven per la ràdio i que els arribaven a través dels singles de soul, de rhythm’n’blues i de tot el que passava als Estats Units i en el món del rock en general.

¿Heu partit d’originals o heu anat a buscar les versions jamaicanes?

Hi ha una mica de tot, perquè el Can’t get enough de Barry White està més basat en una versió reggae que va fer Ricard Ace que no pas en l’original. Altres temes no em consta que hagin sigut versionats en clau jamaicana.

Al disc també hi ha dues peces que originalment són jamaicanes.

Sí, la primera cançó, Scambalena, que és de Rolando Alphonso, i l’última, Funky Kingston, que és de Toots & The Maytals, però l’arranjament està fet sobre la base d’un tema de James Brown, perquè em sabia greu versionar tanta música negra i que James Brown en quedés fora.

¿Té algun significat que siguin la primera i l’última?

Sí, al disc està tot molt pensat, és com si fos una obra tancada, una mena de suite, i a mi m’agradava molt que comencés i acabés amb peces que venien de Jamaica.

¿Als concerts incloeu temes dels discos anteriors?

Fins ara als concerts tocàvem estrictament Jazzmaica, però avui, com que és la data central dels primers concerts de presentació del disc, hem preparat alguns temes del repertori antic del grup adaptats al format big band.

The Gramophone Allstars Big Band (Festival Connexions). La [2] de l’Apolo (BCN). 21 h. Entrades exhaurides. A les 20 h, projecció d’‘El documental’ sobre ‘Jazzmaica’ a l’Apolo Store