CINEMA
Cultura 29/05/2015

Terror sense forma ni nom

Una noia és perseguida de manera inexorable per un monstre multiforme a la magnífica ‘It follows’

Xavi Serra
4 min
Terror sense forma ni nom

Des de petit, el cineasta nord-americà David Robert Mitchell ha tingut un malson habitual en què algú el persegueix de manera lenta i persistent. “En el somni sóc al pati de l’escola. Miro al meu voltant i veig un altre noi que camina cap a mi. D’alguna manera, sé que és un monstre. Arrenco a córrer i, una illa de cases després, m’aturo un moment i aleshores apareix el monstre, caminant cap a mi. Sempre em persegueix i sempre sap on sóc”. Ho explica a les notes de producció d’ It follows, la pel·lícula amb què Mitchell ha convertit el seu malson en l’experiència cinematogràfica més terrorífica de la temporada.

El punt de partida d’ It follows és senzill. Després de la primera nit de sexe amb un noi que fa poc que coneix, la Jay descobreix que l’han contagiat d’alguna cosa pitjor que lladelles: un monstre decidit a escanyar-la. “Aquesta cosa et seguirà -li explica el noi-. Algú me la va donar i jo te l’he passat a tu. Pot assemblar-se a algú que coneixes o ser un estrany en la multitud, però sempre és la mateixa criatura. I és lenta, però no idiota”. L’única manera que té la Jay d’alliberar-se’n és anar-se’n al llit amb algú i traspassar-li la maledicció. Però es tracta d’un descans temporal: quan acabi amb la nova víctima, la criatura tornarà a perseguir la Jay.

Tot i moure’s en un territori tan explotat com el del terror adolescent, Mitchell aconsegueix el miracle d’aportar frescor i novetat al gènere. Aquí el sexe no és només la sentència dels personatges, el clixé de l’ slasher de tota la vida en què el psicòpata exerceix de letal moralista carregant-se els adolescents sexualment actius i deixant escapar els verges, sinó també l’única escapatòria possible de la mort. El monstre com a maledicció de transmissió sexual sintetitza, a més, les pors d’aquesta època de paranoia vírica sense necessitat de recórrer altre cop a la figura del zombi.

La pel·lícula també es desmarca de la febre actual del fantàstic i el terror per omplir la pantalla de monstres digitals cada vegada més recargolats i barrocs, una tendència que està començant a insensibilitzar l’aficionat al gènere i que no acaba de produir criatures tan icòniques com les de l’època dels efectes especials mecànics. Amb el monstre de les mil cares d’It follows, es recupera el terror sense forma ni nom que tan bé expressa l’ It del títol. Com l’àlien multiforme de La cosa, de John Carpenter, la criatura pot adoptar l’aparença d’un familiar o un desconegut i pot aparèixer de dia o de nit. És l’horror que no arriba precedit d’un udol o d’un batre d’ales, sinó caminant a un ritme parsimoniós i constant i amb un rictus d’indiferència. Una criatura que no inspirarà zombie walks ni joguines d’acció, però que s’infiltrarà en els nostres malsons més íntims. I és aquesta, en última instància, la motivació del director per fer la pel·lícula: traspassar-nos a nosaltres el seu malson.

El minimalisme expositiu d’ It follows -mai s’explica l’origen de la criatura- fomenta lectures en clau metafòrica de la pel·lícula. Mitchell ha desmentit la més simplista, que és que el film sigui una faula moralista per alertar dels perills de la promiscuïtat sexual, deixant la porta oberta a altres interpretacions. Una és la idea del monstre com a encarnació de la maduresa, una amenaça que plana lenta però inexorable sobre tots els adolescents. I és evident que el sexe juga un paper destacat en aquest trànsit.

Però metafòrica o no, la idea de la decepció amb la maduresa ja és present en el cinema de Mitchell des del seu debut, The myth of the American sleepover, del 2010, un retrat ple d’encant -i sense cap element de terror- de les inquietuds d’uns adolescents nord-americans. Si allà un noi es queixava en veu alta de l’enganyifa que representa ser adolescent i enyorava la puresa de la infància, a It follows és significatiu quan dos personatges juguen a canviar-se per altres persones i un d’ells tria un nen perquè “encara li queda tota la vida”, o el moment en què la Jay rememora els somnis infantils de créixer, sortir amb nois i fugir ben lluny. “On anirem ara que som adults?”, es pregunta amb la nostàlgia precoç de la innocència perduda que sembla el tret distintiu del cinema de Mitchell, poblat d’adolescents melancòlics i on els adults només apareixen en forma de monstre o, directament, són esquivats per la càmera.

Aquesta mirada lànguida i sentimental sobre els personatges, en qualsevol cas, no és incompatible amb l’habilitat del director per glaçar la sang de l’espectador. La clau és descartar els clixés narratius del gènere i jugar amb la idea de l’horror que és a la vista i alhora no. Només cal veure el pròleg del film, potser la seva escena més esgarrifosa, quan la imatge de la criatura encara és negada a l’espectador i la càmera segueix en un tràveling pacient una noia que fuig esfereïda d’una amenaça invisible, corrent com boja per un barri residencial aparentment tranquil. Tota una lliçó per a qui cregui que avui dia totes les pel·lícules de terror comencen igual. Mitchell construeix la tensió amb una banda sonora que actualitza les orgies de sintetitzadors del cinema de Carpenter i crea una atmosfera enrarida, fugint en tot moment de l’abús del cop d’efecte sonor. A It follows la por no és un ensurt condicionat, sinó un neguit in crescendo que desemboca inevitablement en el terror. |

stats