Ted 2

Seth MacFarlane l’ha perdut. En algun revolt del camí que va de la gala dels Oscars que va presentar el 2013 a Mil maneras de morder el polvo s’hi va deixar la gràcia (o una part, si més no). Com si, de cop i volta, hagués agafat por a enllaçar més de tres acudits incorrectes seguits (i això que a Padre de familia n’hi havia més d’una dotzena per minut), MacFarlane és i alhora no és ell mateix a Ted 2. Hi ha seqüències molt tronades, punk i efectives, per descomptat (el banc d’esperma, el cameo de Liam Neeson...) Però, en general, aquesta segona part de la crisi de l’edat adulta d’aquest ós de peluix tan maleducat com carismàtic queda una mica buida d’acudits. Ja no és aquell tsunami de gags de la primera entrega que et feia perdonar certes concessions a la comèdia romàntica tradicional (l’allau còmica passava per sobre de qualsevol reticència). Ara hi ha massa temps per pensar entre riallada i riallada: llavors ens adonem que potser Ted 2 és una pel·li menys gamberra i graciosa i més innecessària i previsible del que Seth MacFarlane voldria. |