Tango libre

Després de les interessants Una relació privada i La femme de Gilles , el director belga Frédéric Fonteyne es referma amb Tango libre en la seva aposta per la gestió d'intensos drames interpretats amb sordina: el seu hàbitat natural podria ser la superfície d'un d'aquells llacs aparentment calmats però enterbolits per violentes corrents subterrànies. Una aposta per la subtilesa que Fonteyne articula mitjançant l'atenta observació de la gestualitat dels seus actors. D'aquesta manera, els primitius personatges de Tango libre s'expliquen a ells mateixos i als altres sense abusar de les paraules: els estoics presidiaris interpretats per Sergi López i Jan Hammenecker esclaten en sobtats rampells de fúria animal, l'apocat guarda de seguretat a qui dóna vida François Damiens llueix un impertorbable posat dòcil i suplicant, i la brillant Anne Paulicevich, que encarna una dona capaç d'estimar igual més d'un home, es comunica a través de l'enèrgica determinació d'una mirada cristal·lina. Així, amb aquest notable repartiment i amb un to més amable que àcid, Fonteyne posa en moviment els destins dels seus personatges repartint calculades dosis de drama carcerari, comèdia costumista i melodrama sentimental.

Sobre el paper tot apuntaria a un èxit del cinema popular; tanmateix, Tango libre acaba rondant una terra de ningú a mig camí entre el cinema més físic -celebrat per la sensual expressivitat del tango- i el drama acadèmic. En certa manera, l'esperit democràtic del film, la seva voluntat de deixar satisfets tots els espectadors, acaba afeblint les seves suggeridores singularitats.