Sitges, la bèstia del Garraf

Si Lon Chaney va ser l’home de les mil cares, Sitges és el festival de les mil pel·lícules. Bé, potser mil no, però tot és donar temps i deixar sales a l’equip de programació que lidera Ángel Sala. El creixement del festival i la falta de prejudicis l’han convertit en un leviatan inabastable, una bèstia del cinema de gènere amb més de 300 títols i desenes de presentacions, xerrades i classes magistrals. A Sitges no hi ha apostes segures ni caps de cartell. Endinsar-se en el seu programa és una experiència d’alt risc i, sovint, grans recompenses. I en una edició amb escassetat de noms consagrats i overbooking de noves promeses com la que avui arrenca, l’eslògan de l’espot no pot ser més adient: “Canes està molt bé, però mai serà Sitges”.

Precisament a Canes va estrenar-se Map to the stars, l’últim film d’un autor bandera de Sitges, David Cronenberg. Rebuda amb certa fredor, la mirada implacable del canadenc sobre Hollywood i la cultura de la fama podria trobar un públic més receptiu al festival català. També es va estrenar a Canes Adieu au langage, el primer llarg en 3D de l’altra patum autoral representada a Sitges, Jean-Luc Godard. Decisió arriscada la de programar el film del pare de la Nouvelle Vague a l’Auditori en horari prime time. En una edició sense cap A serbian film que pugui provocar desercions en massa, la incògnita és com reaccionarà el públic de Sitges davant una pel·lícula tan hermètica i radical.

La inauguració torna a estar reservada per a un film català: [REC] 4 Apoc alypse, dirigida en solitari per Jaume Balagueró, tancarà el cicle que va començar el 2007 amb la première mundial al festival del primer [REC]. La collita local passarà també per l’excèntric deliri de ciència-ficció surrealista de Sergio Caballero, La distancia, i el drama bèl·lic protagonitzat per Ariadna Gil L’altra frontera, d’André Cruz Shiraiwa. També es veurà al festival Pos eso, un híbrid de comèdia, terror i folklore a càrrec de l’experimentat animador valencià en stop-motion SAM. I a Sitges tindrà lloc l’estrena catalana de la triomfadora de l’últim festival de Sant Sebastià, la genial Magical girl, de Carlos Vermut.

El gurmet del fantàstic més inquiet no es pot perdre un dels títols que apunta a revelació del festival: A girl walks home alone at night és un film de vampirs iranià en blanc i negre i en què es parla farsi que va deixar Sundance bocabadat. També és imprescindible la radical Under the skin, amb Scarlett Johansson en la pell d’un àlien a la caça d’humans; ja fa un any que es va estrenar a Venècia i encara no té distribució garantida, així que Sitges podria ser l’única oportunitat de gaudir-ne en pantalla gran.

Autors amb cert pedigrí a Sitges com Joe Dante i Kevin Smith -abonat al terror després de la premiada a Sitges Red state - presentaran respectivament la violenta i còmica Burying the ex i la claustrofòbica Tusk. I el terror de vella escola d’ It follows, Homebound i Annabelle - spin-off de The conjuring - garantirà una bona sessió de bots i esglais al pati de butaques. França, una de les cinematografies més fiables del terror recent, aportarà Alleluia, de Fabrice du Welz, amb una Lola Dueñas impagable com a còmplice d’un estafador faldiller, i també Aus yeux des vivants, en què Alexandre Bustillo i Julien Maury -el tàndem de la controvertida À l’intérieur - ofereixen un sagnant exercici de terror vintage a partir del clàssic relat d’adolescents que fiquen el nas on no toca.

A Sitges no tot passa pel terror. Tres thrillers depota negra apujaran la tensió del festival: Cold in july, un sec i violent noir de Jim Mickle, l’autor del celebrat drama canibalesc We are what we are ; ‘71, del debutant Yann Demange, el trepidant thriller ambientat a la Irlanda dels anys de plom del conflicte entre l’IRA i el Regne Unit, i Le french, una intriga criminal al voltant del tràfic de drogues internacional amb Jean Dujardin de protagonista.

Un clàssic que no pot faltar és el gènere zombi i les seves combinacions letals encapçalades per Zombeavers (zombis i castors), Dead Snow 2 (zombis i nazis), Goal of the dead (zombis i futbol) i un documental sobre el mateix gènere: Doc of the dead. Més documentals: That guy Dick Miller reivindica l’actor secundari que tothom reconeix però de qui ningú sap el nom; la productora Cannon serà retratada en dos documentals i The kingdom of dreams and magic explorarà la història de l’estudi japonès Ghibli, del qual, per cert, es veurà el seu últim llarg: la preciosa The tale of princess Kaguya, d’Isao Takahata. El cinema asiàtic, esclar, tindrà el seu espai amb les noves obres d’autors consagrats com Tsui Hark, Hitoshi Matsumoto i un Takashi Miike, com sempre, per partida doble.