Ja n’hem parlat moltes vegades, el fenomen que anomenam so és una seqüència estable de canvis de pressió de l’aire en forma d’ona, que capta o copia el timpà, i que el cervell entén com notes més agudes o més greus depenent de la velocitat de la freqüència d’aquesta ona. (Torna al principi i passa a la frase següent). Qualsevol objecte que percudeixis genera una ona, tant si és una porta, el cap d’una persona, una síndria, una moneda quan cau en terra, un banjo o una canonada de PVC. Què passaria si poguéssim generar aquesta ona de manera artificial? De fet, passa, i és fantàstic: són els famosos sintetitzadors.
La primera pregunta és: com ho fan? Si has entès la primera part, ja ho saps. Un dispositiu electrònic anomenat oscil·lador genera una ona. Aquesta ona pot ser rodona (com les de la mar), punxeguda (com una serra), quadrada (com les dents de Bob Esponja)... Totes sonen diferent i de seguida la teva experiència les relaciona amb instruments reals. De fet, l’èxit dels sintetitzadors ha vengut perquè a curt termini s’amortitzen més aviat que les persones; hem de tenir en compte que se’ls utilitza per substituir seccions de cordes, de vents, bateries, cors, pianos... Un sol paio amb un sintetitzador té tot això. Direu que no és el mateix, i teniu tota la raó, és molt pitjor. Tornam als inicis. La darrera intenció del senyor que va inventar el sinte era copiar els altres instruments, i menys, deixar sense feina tanta gent. Ell només volia saber si es podia convertir corrent contínua en corrent alterna d’una freqüència determinada.
El pas següent va ser l’amplificació d’aquesta ona, només dos conceptes interessantíssims: l’atac i la caiguda. Exemples: un cop a una conga té un atac i una caiguda molt ràpids, és un so directe i curt. Un piano també té un atac ràpid però, per contra, té una caiguda lenta. Un violí pot tenir un atac molt lent, el so entra i puja progressivament, i una caiguda infinita, o tant com aguanti fregant el violinista, variable que no es pot imputar al violí mateix. Després de tot això hi ha mil paràmetres més: desafinacions, alteracions del volum, filtres de freqüències... i cada ajust aplicat amb qualsevol dels tipus d’ona que ja hem esmentat, més l’amplificació (atac i caiguda). I què passaria encara si poguéssim ajuntar dos o tres o sis oscil·ladors repartits per l’estèreo amb configuracions diferents? De fet, passa, i és completament al·lucinant.
BOLOCONSELL
QUE NO ET FACI PERESA DUR EL TEU AMPLI
Quan siguis davant el públic ho agrairàs
