Sabotage

Hi ha pel·lícules d’acció que del primitivisme en fan la seva gran virtut. Els anys 80 n’anaven plens. Perquè ens entenguem, Sabotage rep l’herència d’aquell cinema de Charles Bronson i Stallone en què poc importaven les motivacions dels personatges: calia muntar un bon sidral i explicar-ho amb poques coartades morals. Aquí tenim un mite com Schwarzenegger incrustat en una història incomprensible de venjança i cobdícia. No s’entén cap de les decisions que es prenen i em temo que és un problema de guió, perquè hauria sigut bastant fàcil de resoldre. Així doncs, un assisteix a un encreuament entre La patrulla dels immorals, de Robert Aldrich -que com a referent no està gens malament-, i una cosa així com Cobra o El justicier de la nit. Fer-la ben grossa i quedar-se tan tranquil. Aquesta és la festiva filosofia d’un film ben esprimatxat i poca cosa, però que conté aquell desvergonyiment que la correcció política pràcticament ha esborrat de les pantalles. Una proposta anacrònica, sí, una raresa sense cap ni peus. Més que una pel·lícula, una tombarella, una llicència, una ressaca.