ESCENES
BELÉN GINART

SOS per salvar un teatre

El Teatro de los Sentidos ha llançat una campanya de ‘crowdfunding’ per mantenir la seu, el Polvorí de Montjuïc, i una poètica que s’adreça a l’emoció. La companyia vol fer temporada estable de representacions

SOS per salvar un teatre / TEATRO DE LOS SENTIDOS Zoom

Diu Enrique Vargas que qui ha vist un espectacle del Teatro de los Sentidos no l’oblida, i no menteix. Potser els detalls concrets s’esmunyen. Però en queda una sòlida impressió inesborrable. La d’haver viscut una experiència intransferible, introspectiva, silenciosa i única. Són espectacles aparentment molt senzills. Però tenen al darrere hores i hores d’investigació. Convoquen entre deu i quinze actors per representació. I cada funció es fa només per a cinquanta espectadors que gaudeixen de la proposta un per un: no busquen connectar amb públics, sinó amb persones. I com que no hi ha ritual compartit, els intèrprets no s’emporten la recompensa de cap aplaudiment col·lectiu, com a molt la dels comentaris individuals. “Costem més del que ingressem, però el que ens interessa per sobre de tot és la qualitat de l’experiència”, reconeix Vargas, fundador d’aquest col·lectiu que aglutina artistes de moltes disciplines i països. Els números no surten. Per mirar de tapar forats i poder seguir fent camí, han iniciat una campanya de crowdfunding a Ulule.

El Teatro de los Sentidos va nèixer a Colòmbia fa més d’un quart de segle, però aviat va traslladar la seu a Barcelona. Des de fa 12 anys, casa seva és el Polvorí de Montjuïc (una de les construccions auxiliars del castell, construït de l’any 1733 amb un estil semblant al d’una masia), que l’Ajuntament els cedeix a canvi d’un lloguer. “És un lloc amb molta memòria”, diu Vargas, capes i capes d’història que li confereixen una personalitat singular però al mateix temps dificulten el seu ús. Així que han pogut, han anat fent obres de condicionament per a activitat artística; les justes i necessàries per poder funcionar, perquè d’altres, com fer arribar la línia telefònica fins al seu raconet de la muntanya, queden fora de les seves possibilitats. El que sí que reben és una subvenció municipal, 15.000 euros, que Vargas agraeix sincerament però que no els arriba per a grans dispendis. “Només de llum gastem 500 euros cada mes”.

Les diferents activitats de docència per compartir els seus coneixements (sobre joc, silenci i imaginació, sobre l’acte de l’escolta, sobre memòria olfactiva, sobre la poètica de l’espai) són ara com ara la font més sòlida de finançament de la companyia. Fan cursos i tallers per a mestres i tot tipus de públics interessats, un màster i un postgrau en col·laboració amb la Universitat de Girona. Però la seva activitat en educació no es limita a Catalunya. Treballen molt a l’estranger, a Itàlia, Dinamarca, Austràlia o Singapur, perquè són únics a l’hora de convertir les olors, les pors, les absències i els desitjos en material escènic. Encara que si surten tant a treballar fora és perquè la sensibilitat cap a l’educació ha crescut en altres països al mateix ritme que ha disminuït aquí.

Dels 25.000 euros que voldrien recollir per poder anar més tranquils durant uns mesos, a hores d’ara n’han aconseguit una cinquena part. “Nosaltres som molt pobres i els que més diners ens donen també ho son. Els poderosos no ho fan”, reflexiona Vargas, antropòleg, que en tot aquest temps ha format desenes de deixebles. Alguns es van establir a Hong Kong i coproduiran amb el Teatro de los Sentidos un espectacle sobre l’art de la guerra que es veurà al pròxim Grec. La idea és que aleshores el Polvorí estigui funcionant com a espai estable per a la programació dels espectacles realitzats per la companyia al llarg d’aquests anys. Començaran per El hilo de Ariadna, un viatge iniciàtic que proposa a l’espectador que faci un viatge seguint les petjades del Minotaure; un joc a les fosques en què la foscor és imprescindible per veure-hi i cal silenci per poder-hi sentir. El van estrenar fa un quart de segle i varia en cada reestrena perquè els seus intèrprets el van impregnant de matisos diferents. I cada espectador el viu d’una manera molt íntima, perfumat d’aquells elements que conformen el segell únic del Teatro de los Sentidos.