CARA A CARA
Cultura 27/12/2013

Silvie Rothkovic entrevista Albert Forns

'Pianos i túnels' i 'Ultracolors' són els poemaris que han publicat aquest any Silvie Rothkovic i Albert Forns, respectivament, a LaBreu Edicions. Dues veus joves que connecten amb altres disciplines com la música i les arts plàstiques

2 min

S.R. |A tot arreu insisteixes que els teus dos últims llibres estan escrits a la biblioteca del Macba. No tens taula, cadira i internet a casa?

A.F. |A casa mai he aconseguit concentrar-me, ni quan estudiava ni ara per escriure. Hi ha mil distraccions: la tele, la nevera, aquella rentadora per posar... A casa qualsevol excusa és bona per aixecar-te i abandonar quan et falla una paraula o un adjectiu se't resisteix. En canvi, a la biblioteca no et pots escapar. Pots aixecar la vista una estona, sí, però no tens més remei que tornar al text i forçar-te a treballar.

Els que et seguim a les xarxes socials ens atabalem de tanta literatura, pintura, teatre, dansa i cinema que consumeixes. Com ho fas per digerir tot això? ¿Es podria considerar una malaltia aquesta obsessió per la cultura?

Hi ha qui consumeix massivament pel·lícules, sèries o música pop, i jo vaig a veure dansa i aquestes històries. Però, ara que ho dius, m'adono que les xarxes socials tendeixen a trivialitzar tota l'experiència cultural. Abans vèiem una expo o una pel·li i escrivíem algun text o elaboràvem alguna mena de discurs, o ens barallàvem en fòrums de posts extensíssims. Ara sovint només fem un tuit, més per documentar que hi érem que no pas per valorar-ho, i aquí ho deixem estar.

Per què després de la feinada d'escriure Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)

Sempre m'ha frenat molt la paraula poesia o la gent que s'autodenomina poeta. Deixem-ho així: a banda de la novel·la, que és un projecte llarg, també m'agrada escriure textos curts i inintel·ligibles que casualment han interessat a una editorial, LaBreu Edicions, que edita llibres de poesia. Per tant, la poesia és el lloc on s'han encabit de manera natural els meus textos curts. Avui en dia la poesia és una mena de calaix de sastre on van a parar totes les expressions lingüístiques inclassificables. I això no sé si és bo o dolent, però en qualsevol cas a mi m'ha anat bé.

Albert Serra, Barceló, Vila-Matas... ¿pot ser que siguis una mica mitòman? Explica'ns quina part és certa de la persecució a Vila-Matas pel Raval que descrius a la novel·la.

No he perseguit gaires artistes, no et pensis, sóc tímid i en general no en treus res. A Vila-Matas vaig trobar-me'l de cara al carrer Ferran i vaig dir "que carai", i vaig seguir-lo. És el que ell hauria fet si s'hagués creuat amb algun mite seu, n'estic convençut. Continuo sent mitòman tot i conèixer els problemes de la desmitificació, el fet que quan coneixes els teus mites en persona t'acaben decebent.

stats