MÚSICA
Cultura 25/04/2014

Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez Miró: "Només guitarra i veu és l'abisme"

'Granada' (2014) és el primer disc de Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez Miró en igualtat de condicions. Sense més artificis que la veu d'ella i la guitarra d'ell, s'atreveixen amb Lluís Llach, Violeta Parra, Albert Pla i Enrique Morente, entre molts altres. Un salt sense xarxa que de moment només s'ha pogut veure a Nova York, a Londres i en un concert privat al Círcol Maldà. Avui s'estrena a Barcelona

Borja Duñó Aixerch
5 min

El Raül figura al disc com a Raül Fernandez Miró en comptes de Raül Fernandez Refree

Al principi volíem fer un disc doble. Un s’havia de dir Pérez-Fernandez i l’altre Cruz-Miró, amb una part de versions i l’altra de composicions. D’aquí va sorgir la idea dels dos cognoms, la mare i el pare. Crec que potencia el fet que és una col·laboració, la seva persona i la meva persona, fill de tal i de tal.R:

Fins i tot ens va passar pel cap posar-nos Sílvia i Raül [riu], com Elis & Tom (Elis Regina i Antonio Carlos Jobim).

Què explica aquest disc del vostre moment actual?R:

La nostra manera de tocar ha anat mutant, i el disc és així perquè el dia que el vam gravar vam tocar les cançons d’aquesta manera. Quan toco amb la Sílvia no vull posar límits, és com un salt sense xarxa, tu t’atreveixes a saltar si saps que l’altre t’agafarà.S:

Pensa que aquest disc l’hem gravat tres cops. Primer, d’una manera molt impulsiva: ens va agradar molt el so però vam veure que ho havíem de treballar més. La segona vegada ens ho sabíem més però no ens va convèncer ni el so ni l’energia. Al final vam decidir gravar primer les guitarres per poder parar el temps i polir i canviar coses, sense ser tan víctimes del directe total.R:

La primera gravació va ser una cura d’humilitat, perquè jo anava molt sobrat. Pensava que el que fèiem molava tant que no calia preparar res, perquè el que sortiria seria de puta mare. I no era així, hi havia moments molt xulos, però després era un avorriment, o no funcionava, o no ens trobàvem, i una cosa és el directe i una altra cosa és un disc.

Quan vau començar a treballar junts no us enteníeu gaire, oi?R:

Sí, a la gent li fa molta gràcia que no ens portéssim bé al principi, però han passat tantes coses des d’aleshores… som una parella molt tremendista.S:

Però som com germans, ens coneixem moltíssim, som molt sincers i tot és molt intens, perquè tots dos defensem el que ens agrada. En realitat ens assemblem en moltíssimes coses, per això en aquella ocasió va haver-hi un xoc. Em va dir: “Ja està, no podem tornar a treballar mai més junts”. Vaig pensar: “Que fort, quin drama”. Després d’aquesta frase vam fer el concert i ens va sortir una energia… Ell em veia com una acadèmica supercorrecta i jo el veia com un personatge.

¿És aquest contrast el que fa interessant que toqueu junts?R:

Ara mateix aquest disc mostra l’espai on ens trobem còmodes tocant junts. Des del dia que ens vam conèixer cada vegada hem fet més coses. Amb 11 de novembre hem tocat moltíssim junts i ens hem seguit agradant.S:

Jo sempre he lluitat per no pensar en la forma ni en els estils. Com diu el Luis Troquel, tots dos hem begut del culte i del popular. No hi ha prejudicis, tot és a mercè de la cançó i de la nostra veritat, per això crec que valia la pena fer un disc, perquè tenim una manera molt nostra de fer-ho.

¿Com heu triat les versions i com us les heu fet vostres?S:

La premissa era “cançons que ens emocionin a tots dos”. I després hem jugat molt amb els límits, amb els extrems.R:

Només guitarra i veu és l’abisme. Ens encanta tocar a duo, però no pots fallar amb res.S:

Jo m’he criat cantant amb una guitarra, és el meu format natural, però en canvi a ell, que és l’experimental, li semblava molt arriscat.R:

Has de ser una orquestra amb un instrument de sis cordes.

Al final d’ Abril 74

Feia vint anys que no cantaven junts i la idea no era posar-ho en un disc, però vaig pensar: “Com mola, quin feeling que tenen!” L’hi vaig ensenyar al Raül, vam buscar la versió original i vam al·lucinar.R:

I després vam escoltar la versió del Camp Nou, imagina’t 80.000 persones cantant-la, és molt emocionant, sigui Lluís Llach o sigui Kiss!

El disc es titula Granada

Sí, totalment. Estàvem molt encallats amb la gravació quan de cop un amic em va passar el Despegando del Morente amb el Pepe Habichuela, que és pura energia, pur rock’n’roll. Ens va inspirar tant que hi vam posar dues versions d’aquest disc.S:

I jo ja havia proposat el Pequeño vals vienés, de manera que ja en teníem tres.

I d’aquí el títol?S:

Sí i no, la granada [magrana] és una fruita, és una bomba… era molt important remarcar aquesta dualitat, aquest conflicte nostre en què és tot molt fàcil o molt difícil. I a més és la ciutat on va néixer Morente.R:

I Habichuela, no hem d’oblidar Habichuela, que és increïble. Tots dos són de Granada.

Morente era un gran heterodox, com vosaltres.S:

Ens el creiem molt. Li era molt fàcil cantar tot allò però es complicava la vida perquè li agradava el perill.R:

Quan vaig tocar amb ell m’hauria agradat coneixe’l més, ha estat amb aquest disc que m’he adonat de la seva magnitud. Són aquelles coses que passen, ara ja és tard.

Al disc hi ha el Brasil, França, romanticisme alemany…S:

Jo no hi entenc, d’estils. De fet, les versions originals les escolto una o dues vegades i ja està, m’agrada molt buscar la meva manera de fer-ho.R:

Som molt respectuosos amb els músics i els compositors però volem pensar que no tenim límits, volem que no sigui una còpia, que la versió tingui entitat per si mateixa. És un respecte diferent. Si no, no hauria tocat Schumann amb la guitarra.

També versioneu unes cançons de l’Albert Pla que quan van sortir van ser com un terratrèmol.R:

Sí, jo devia tenir dotze anys i quasi que feia vergonya escoltar-les. Pensava: “Que no ho senti la meva mare!”S:

Jo vaig començar a llegir les lletres i l’Albert parla d’una manera molt seva, la gràcia és com ho explica ell. Jo no em veia dient “Tinc paper de vàter enganxat al cul”, però sí que em veia dient “Quin cony de fill que tenia”. Va ser molt xulo buscar què podíem fer amb aquestes cançons perquè ens ho creguéssim molt.

Hi deu haver cançons que tenen un significat especial per a vosaltres.S:

A mi les dues cançons que m’havien marcat són Hymne à l’amour i Pequeño vals vienés.R:

També havíem fet junts El cant dels ocells, però si hi ha alguna cançó que té un component emocional per als dos és Corrandes d’exili. Ara, si n’he d’escollir dues, són les dues de Schumann, perquè les sentia de petit a casa, on només sonava música clàssica.S:

Ens hem complicat la vida, perquè nosaltres ja teníem un repertori de 15 o 18 cançons i aquí només en surten dues de les que tocàvem.

Pequeño vals vienés és Lorca, és Morente, però també és Leonard Cohen, i ara vosaltres…S: Pequeño vals vienés

És que descobrir l’ Omega d’Enrique Morente [i Lagartija Nick] va ser com descobrir els Beatles! I el vaig descobrir l’any passat.R:

Per mi, que tu ho tinguessis clar ja era suficient, encara que el Leonard Cohen estigui tan versionat.

Com seran els concerts?R:

Només hem fet tres concerts i el repertori ja ha mutat.S:

Va ser molt maco, el Maldà va ser com de prova, amb amics. Hi ha cançons més tancades i després moments en què podem explosionar. S’han de posar sorbets de llimona entre els entrecots, ha ha!R:

Encara és aviat per saber on arribaran les cançons però segur que arribaran a un altre lloc, no és com Corrandes d’exili, que fa deu anys que la toquem.

SÍLVIA PÉREZ CRUZ - RAÜL FERNANDEZ MIRÓ

PRESENTEN 'GRANADA'

TEATRE TÍVOLI (BARCELONA)

Divendres 25. 21 h. 19-24 €

stats