Rush

Com els antagònics protagonistes de Top gun , els herois de Rush podrien fer seu el crit de "Necessito velocitat!" El matís és que la seva baralla de galls desplega un rerefons cultural i històric: la fredor germànica de Niki Lauda contra la passió desvergonyida del britànic James Hunt; el setciències contra el playboy ; dos rebels somiadors que van enfrontar el seu talent i els seus infladíssims egos sobre els circuits de Fórmula 1 a mitjans dels anys 70. Amb aquesta suculenta matèria primera narrativa, Ron Howard, un veterà i discret jornaler de Hollywood, aconsegueix imprimir la llegenda conservant la quota de veracitat que conté el seu retrat d'una època i d'unes vides al límit. De fet, Howard se situa en una òrbita més pròxima al seu abordatge artesanal i àrid al boxejador James Braddock de Cinderella man que al seu fantasiós i florit retrat del matemàtic John Nash d'Una ment meravellosa .

Resulta difícil no deixar-se embriagar per l'alè romàntic d'un esport que temps enrere, lluny de la impersonal i ultratecnificada Fórmula 1 actual, vivia permanentment al límit de la tragèdia. Howard i el seu equip, conscients de la importància de transmetre la capritxosa fiabilitat del factor humà, situen l'espectador a prop dels pilots, arran de pista, renunciant als aparatosos moviments de càmera -omnipresents al cinema d'acció actual- en favor d'un intens treball de muntatge que hauria fet les delícies de l'enyorat Tony Scott. El guió d'aquest film no és un prodigi d'originalitat i les subtrames romàntiques flaquegen, però Rush acompleix l'objectiu de destil·lar l'èpica intimista d'un duel mític.