Runner runner

Tot just acabar Runner runner no vaig poder evitar un pensament: què hauria passat si Ben Affleck hagués sigut el director en lloc de ser l'antagonista? No és que em sumi a l'estranya tírria que desperta l'actor -posada de manifest amb la recent tria com a nou Batman- però el seu paper en el film que ens ocupa és tan cutre i prescindible que sap una mica de greu i un no pot evitar fantasiejar sobre què hauria pogut aportar la seva musculosa manera de narrar a una història sobre pòquer, cortines de fum, enganys i corrupció policial. No m'hauria plantejat res d'això si el resultat orquestrat per Brad Furman hagués transpirat una mínima dosi d'elegància, alguna espurna de geni que fes surar el film per sobre de la més absoluta de les mediocritats. Els grans films sobre el joc, els apostadors i l'abisme per on caminen són tan bons -El vividor , El cop , El rei del joc ...- i han generat un relat tan reconeixible i perdurable en el temps que s'ha de filar molt prim si un vol destil·lar una mínima veritat o senzillament fer una mica de forat. No és el cas.