CRÍTICA DE CINEMA
PAULA A. RUIZ

RoboCop

*** Direcció: José Padilha. Guió: Joshua Zetumer, James Vanderbilt i Nick Schenk. 118 minuts. Estats Units (2014).Amb Joel Kinnaman, Gary Oldman, Michael Keaton, Abbie Cornish, Samuel L. Jackson i Jackie Earle Haley.

El RoboCop de Paul Verhoeven era mig màquina mig home, un cíborg policia que va irrompre al cinema dels anys 80 amb molta violència, crítica política i un potent discurs al voltant de la possible simbiosi entre l’ésser humà i la mecànica, una de les últimes grans fronteres en el debat sobre el cos. La biomecànica conforma també el nucli de la nova versió d’aquell clàssic de ciencia-ficció, ara signat per José Padilha, que ens porta de nou a un futur violent però en què els cíborgs no volen perdre la seva part humana i, per contra, els homes s’automatitzen fins a fer desaparèixer els seus escrúpols.

Menys sanguinolenta i sense el to de sèrie B del film de Verhoeven, a Padilha el que més li interessa és mostrar-nos el procés pel qual Alex Murphy (Joel Kinnaman) es transforma en màquina. Són escenes que a la pel·lícula original no hi eren i que volen subratllar aquesta gran fita científica i l’ardu treball de muntatge d’aquest Frankenstein robòtic. També la terrible tragèdia que amaga el cos de metall del protagonista. Qui no s’emocioni en la seqüència en què Murphy s’enfronta per primera vegada davant el mirall a la seva imatge de cos sense òrgans, no comprendrà el nou gir melodramàtic del RoboCop del brasiler.

El treball sobre el cos i la identitat no és l’única gran idea que Padilha i el seu guionista, Joshua Zetumer, recuperen de l’antiga pel·lícula i desenvolupen amb audàcia, però potser és la més destacada d’aquest remake que va a la contra i que no decep en cap moment. Tot i no ser tan corrosiu, el RoboCop del 2014 és un digne homenatge que sap actualitzar el relat al signe dels temps.