Ricky Falkner entrevista Iván Ferreiro

R.F. |Recordes com ens vam conèixer?

I.F. |I tant. Vaig conèixer l'Enric Montefusco de Standstill en un concert, ens vam fer molt amics i el vaig convidar a casa a veure la semifinal del Mundial de futbol que va guanyar Espanya. Va venir un paio amb barba que es deia Ricky. Jo sabia qui eres, però mai t'havia vist la cara. Vam passar una tarda collonuda.

Per què em vas escollir per produir el teu disc?

Tu també eres amic del Suso Saiz, que era el meu productor de tota la vida, i la cosa va anar molt fluida. El Suso es dedica a connectar humans que estan destinats a coneixe's. Va ser molt natural tot, no calia que ens acostuméssim l'un a l'altre.

Em vas deixar molta llibertat. Per què?

Tu sempre estàs tan ocupat que jo em vaig dedicar a fer cançons, i sabia que si estaven ben muntades tu podries donar-los la teva forma, la que tu volguessis, perquè la meva ja me la sé.

Què destacaries de mi com a productor?

La capacitat de veure la cançó i que t'interessin coses diferents de les que m'interessen a mi. Això fa que el disc sigui totalment diferent. El teu baix ho canvia tot i fa que la banda respiri per tot arreu.

¿Creus que tenim alguna cosa en comú?

Penso que en el fons ens assemblem molt: som molt oberts i ens agrada barrejar-nos amb altres persones, encara que sigui gent que a priori no ens sembla interessant. Això sembla una rucada, però marca molt la vida de les persones.

Sempre has entrat als camerinos dels grups més petits a felicitar-los pels concerts, fet que no es dóna en gent de la teva trajectòria, i això ha motivat que passin moltes coses.

Sí, però jo sóc fruit de la soledat dels anys 90. Llavors ningú parlava amb ningú, eres una mica pringat si li deies a l'altre grup que t'agradaven les seves cançons. Jo vaig trobar-me sol en aquest sentit, perquè ja era obert i veia gent més jove com els Pereza que t'obligaven a relacionar-te. Ara tot això ha canviat i quan arribes a algun lloc tots els grups se saluden.

Per què creus que ha canviat?

Encara que estiguem en un moment de merda, crec que també hi ha una cosa bona, i és que tots ens necessitem els uns als altres. I no em refereixo només als grups, sinó també als periodistes, etc. Tots vivim del públic. Aquests temps de merda han portat una mica de vida raonable, de sentit comú. Els egos s'han mitigat molt i s'han anat dirigint cap on crec que s'han de dirigir.