Refree entrevista Kiko Veneno
Kiko Veneno s'ha posat en mans de Raül Fernández, 'Refree', per donar forma a 'Sensación térmica' (2013), un disc amb què el de Figueres es rejoveneix i es reinventa
R. |Quan vam acabar el disc em vas comentar que estaves molt content amb el resultat, però que havíem de ser forts perquè segur que ens criticarien. Què volies dir?
K.V. | Bé, tampoc és que ens preocupi gaire, perquè som persones endurides per la vida. Estem acostumats al fet que ens critiquin. Sé que hi haurà gent que se sorprendrà, perquè és una cosa diferent del que he fet fins ara, i pot ser que facin una primera escolta, no entenguin res i no tornin a escoltar-ho més. Però també hi haurà qui digui: "Això no ho acabo d'entendre però ho escoltaré una altra vegada". I si ho escoltes tres vegades et fiques de ple en el disc. Per això crec que és un disc de llarg recorregut.
¿Creus que durant tota la teva carrera, sobretot en els teus inicis, la gent ha estat molt crítica amb tu per ser una persona forana del flamenc, català i d'Andalusia?
Sí, en comptes de l'oest, sóc un pistoler de l'est, del nord, del sud. I sé que en els llocs en els quals m'he ficat sempre he jugat un paper inquietant. Però cadascú tria la seva manera de ser. La meva manera de ser és aquesta i és un tema sobre el qual no puc fer res.
¿Creus que s'està fent bon flamenc avui en dia?
El que passa actualment és que la part més important del flamenc, el cante , està aturada. El ball ara és el més important, després que ho fos la guitarra durant els últims 20 anys. Estem esperant nous cantaores , noves formes de cantar, noves síntesis cantaoras … En això m'interessen, també, dues coses. D'una banda, els gitanos, que exerceixen una funció vital en la transmissió del flamenc, no ocupen el lloc que haurien d'ocupar en la cultura. De l'altra, el flamenc està molt lligat al mitjà rural, que al seu torn està molt desprestigiat. El cante flamenc corre el perill de convertir-se en folklore. Esperem que no passi.
Tens una carrera llarga i molt valorada per diverses generacions. Crec que és perquè no has deixat d'impressionar amb els teus moviments, innovant i no quedant-te en un sol lloc. Hi estàs d'acord?
Sí. Em considero un precursor de l'impossible. La definició del que vull fer sempre ha estat contradictòria. Alguna cosa tradicional però mirant al futur, que no saps on va. A mi mai m'ha importat no saber on vaig ni on estic arribant, però és el que explica que els meus discos arribin a la gent uns anys després. I espero que passi amb aquest: no m'importa perdre seguidors tradicionals de música més andalusa o més rumbera, però estic segur que guanyaré altres seguidors que s'interessin per Sensación térmica.
