Kiko Veneno entrevista Refree
Kiko Veneno s'ha posat en mans de Raül Fernández, 'Refree', per donar forma a Sensación térmica (2013), un disc amb què el de Figueres rejoveneix i es reinventa
K.V. |Tan bon músic que ets, com és que no tens una guitarra andalusa?
R. |La veritat és que passes èpoques a la vida en què t'atreu més un tipus de guitarra o una altra: les acústiques, les elèctriques… I com que els inicis de la meva carrera van ser amb piano i després amb guitarra clàssica, la veritat és que la vaig experimentar molt poc. La vaig deixar apartada. Va ser una mica abans de coneixe't que vaig tornar a la guitarra clàssica.
Has posat unes guitarres elèctriques molt maques a Sensación térmica
Jo crec que el disc és una cosa i el directe una altra. També com a públic els que executen el disc a la perfecció, de manera tancada i molt assajada, m'interessen més aviat poc…
Sí, però quan va venir Paul McCartney i va tocar el Helter skelter
Em va agradar molt veure Paul McCartney perquè són temes de les nostres vides… Però també era una perversió que la toqués d'aquesta manera. Amb aquell bateria que no tenia res a veure amb Ringo… No ho sé, quan algú toca en directe jo vull que faci els temes perquè són els que conec, però vull que estiguin oberts i els toquin segons el seu estat d'ànim, que no sigui un concert tancat.
¿Estàs content amb la teva manera de ser?
Depèn del dia. Hi ha dies que em costa més, però el que està clar és que no pots enganyar-te a tu mateix… A la llarga és impossible. Això ho parlo amb gent, per exemple amb la Sílvia [Pérez Cruz], que crec que tindrà una carrera de llarg recorregut. Crec que les carreres llargues estan construïdes a base no de grans èxits, sinó de petits èxits i de trencar amb un mateix i intentar innovar. És l'única manera de tenir una carrera que es valori a la llarga.
Jo crec que la tradició rítmica a Andalusia és important pel flamenc, però és com l'anglès, que tothom l'aprèn, no?
No hi estic d'acord. Home, els ritmes fàcils, sí. Jo a Catalunya noto que en diferents entrevistes se m'empeny a dir que estem vivint el millor moment musical de la història del nostre país, i m'hi nego. Per què? Manel i altres grups estan molt bé, però si diem això ens estem oblidant dels 70, quan va haver-hi una moguda molt important amb Màquina! i companyia, amb el rock progressiu i l'experimentació. I Pau Riba! Ara no veig que aquí la gent es reuneixi per cantar i ballar, com passa a Andalusia.
