Raimon Molins: “La independència i la llibertat són l’oxigen de l’actor”

La Sala Atrium fa cinc anys. Quin balanç en fas?

La sala fa cinc anys però el projecte Atrium ja té una dècada. Va sorgir de la necessitat de canviar de rols, de trencar amb el que semblava inamovible. No em veia amb 50 anys anant al darrere d’un director o un productor per intentar vendre’m. Havia de trencar la dinàmica i invertir en alguna cosa que em permetés un cert estat de felicitat creativa.

Què passa quan trenques els rols?

Tot canvia, les perspectives són tan grans com tu vulguis i la teva infraestructura et permeti, i en l’aspecte creatiu són gairebé infinites: tens casa teva, pots convidar la gent a venir-hi i això en la nostra feina ho canvia tot. I sense perdre la llibertat per fer coses fora de l’Atrium. El procés ha sigut dur, amb molta feina i molta solitud, però la recompensa és la independència i la llibertat, que són l’oxigen de l’actor.

Vas trobar les complicitats necessàries.

El projecte Atrium va néixer primer com una companyia en què hi havia la Patrícia Mendoza i la Mireia Trias, sòcies com jo i que encara hi continuen, i altres actors com el David Verdaguer, l’Annabel Castan i l’Albert Prat, que han anat fent el seu camí. També hi ha dos socis més, el Carles Duran i una empresa inversora, i dos treballadors que no són socis, la Sol Blasi, la productora, i el Xavier Alabart, el nostre tècnic.

Quines són les altres potes del projecte?

Després de crear la companyia vam sentir la necessitat de fer l’estudi, un espai de reflexió sobre el treball de l’actor, d’una productora, que és l’espai on es concilia el somni i la realitat, i finalment vam acabar pensant que necessitaríem un espai d’exhibició per donar una continuïtat a aquesta companyia.

Les tres coses les heu anat consolidant. Quin és el futur?

Fa temps que la sala se’ns queda petita. Després de cinc anys ja hem après a gestionar una sala d’aquestes dimensions (55 butaques) i hem de fer un altre pas, que no vol dir necessàriament gestionar una sala més gran. Si alguna cosa ha definit l’Atrium des del principi és que es va transformant en el que els seus membres creuen necessari en cada moment.

Us plantegeu l’opció de deixar el teatre?

L’opció sempre hi és, però no és que ens ho estiguem plantejant. Simplement que mai hem volgut ser-ne esclaus, si en algun moment es converteix en una llosa no estem tancats a deixar la sala i que algú altre l’agafi, potser amb una producció nostra un cop a l’any. Una de les coses que hem començat a fer, i que estava en els orígens d’Atrium, és un procés d’internacionalització en el sentit de contaminació de cultures diferents.

Amb quines formes?

Amb formes diverses. Acollint companyies i produccions de fora, i anant també nosaltres a fora. Ara estem treballant amb l’Institut del Teatre i el Grec en l’Escola Internacional d’Arts Escèniques de Barcelona, una sèrie d’activitats, cursos, stages entre professionals que tindrà lloc a l’Institut durant el Grec. Els últims dos anys ja ho hem estat provant, amb activitats amb el Declan Donnellan i els Peeping Tom.

Com definiries les coordenades del vostre treball amb l’Atrium?

La primera és no posar-nos límits. I fer teatre que parli d’avui, de nosaltres. No ens tanquem a cap gènere. Però treballem per un tipus de teatre d’autor, artesanal, d’art, menys concentrat en el pur entreteniment però que no per això ha de ser elitista.

Pels cinc anys de la sala feu una mena de greatest hits. Ara li toca el torn a Les tres germanes, de Txékhov.

Partim d’una adaptació que José Sanchis Sinisterra ens va fer expressament. La vam estrenar fa tres anys, la vam repetir fa dos i ara l’hem volgut tornar a fer perquè ens sembla molt pertinent i teníem ganes de tornar-la a veure.

És una versió molt fidel?

El 80% és Txékhov. És el record que les tres germanes tenen del món txekhovià i de la degradació d’una moral burgesa i aristocràtica russa de tombants de segle. I com que és el mateix que ha passat ara, hem decidit que tornava a ser imprescindible explicar que fa cent anys ja ens deien que això era cíclic.

Però no en vam fer cas.

No ens hi hem preparat perquè no hem anat al teatre, perquè la cultura ens interessa molt poc. I com menys s’interessa una societat en la cultura, més cau en la repetició dels seus errors. L’art és la memòria de l’evolució humana. |

‘Les tres germanes (Deconstructing Txékhov)’, de Txékhov. Dir: Raimon Molins. Amb Marta Domingo, Patrícia Mendoza i Mireia Trias. Sala Atrium. Del 23 de març al 17 d’abril