CRÍTICA DE CINEMA
MANU YÁÑEZ

¿Qué nos queda?

*** Direcció i guió: Hans-Christian Schmid. 85 minuts. Alemanya (2012).Amb Lars Eidinger, Corinna Harfouch, Sebastian Zimmler i Ernst Stötzner.

Entre els patrons clàssics del drama cinematogràfic hi trobem el malestar existencial que va devorant totes les branques d’un arbre familiar. Un esquema que, observat des d’una perspectiva global, revela alguna cosa essencial de la cultura que l’adopta. Així, les peces de cambra familiars del cinema francès solen adoptar la forma de fluids contes estacionals; mentre que, en el cas danès, per exemple, aquestes reunions acostumen a desembocar en mòrbides radiografies del context social. A ¿Qué nos queda?, de Hans-Christian Schmid, la fórmula adopta un prisma germànic i esdevé un mecanisme d’alta precisió narrativa... i també depressiva.

Apostant per una posada en escena funcional, el film ens transporta al cor d’una família burgesa que es dedica a assajar un simulacre d’harmonia fins que, a poc a poc, la crua realitat -marcada pels problemes psicològics de la mare- va imposant la seva llei. A la interessant Rèquiem, Schmid havia jugat amb la destil·lació realista d’una història d’exorcismes. ¿Qué nos queda? planteja una poc més que disciplinada aproximació al drama coral i intergeneracional.