Prisioneros

Després d'indagar en la naturalesa moral del conflicte del Pròxim Orient a través d'un retrat familiar a Incendis , Denis Villeneuve fa un salt cap endavant digne de Bob Beamon a Prisioneros . Thriller robust i brutal, d'atmosfera opressiva i clima de violència a punt d'esclatar, el quart llargmetratge del cineasta canadenc explora el comportament humà en una situació extrema en què els contorns morals es difuminen.

El títol al·ludeix tant a unes nenes desaparegudes com al jove sospitós que el pare d'una d'elles segresta i tortura per esbrinar informació sobre el parador de les nenes. Hugh Jackman, que interpreta el pare, fa potser el millor treball de la seva carrera: la violència que desplega al film no té res a veure amb la fúria de Lobezno, sinó amb la desesperació d'un home presoner del dolor, aferrat a l'única possibilitat per tornar a veure la filla.

No és exagerat comparar Prisioneros amb thrillers pata negra com Mystic river i Seven : tots ells il·lustren el descens als inferns de personatges transformats per situacions que els superen. Qui no es veu superat en cap moment és Villeneuve, que condueix el suspens amb pols ferm durant les dues hores i mitja necessàries per desenvolupar un guió laberíntic i ple de trampes -i algun petit forat- que evoca els millors moments literaris de John Connolly o Dennis Lehane. Amb una estètica moderna i alhora clàssica -com es nota la mà de Roger Deakins, el director de fotografia dels Coen- i una posada en escena exquisida, Prisioneros retrata la violència que cova l'ésser humà, però també podria ser un bon comentari polític sobre els Estats Units posteriors a l'11-S.