Pompeya

El pèplum és, probablement, el gènere cinematogràfic més imbatible de tots i cada cert temps torna amb força a les pantalles; amb els anys, esclar, més espectacular i més digital. El 2014 ja hem vist La llegenda d’Hèrcules (Renny Harlin) i 300: l’origen d’un imperi (Noam Murro). Ara s’estrena Pompeya, a càrrec de Paul W. S. Anderson, una nova versió sobre l’erupció del Vesubi que compta amb dos grans reclams: d’una banda, els músculs de Kit Harington (conegut per fer de Jon Snow a Juego de tronos ) i, de l’altra, la lava en 3D arrasant la malmesa ciutat romana a l’últim tram del film.

La proposta d’Anderson és, de fet, bastant honesta i tant les baralles cos a cos com l’espectacle de la destrucció són fascinants: Pompeya, al capdavall, només pretén funcionar com a extravagància plena de testosterona i de cendra que cau del cel com confeti. I ho aconsegueix, però amb reserves. Tan plena de magma digital com buida d’idees i història, Pompeya acaba esgotant l’espectador, sepultat en alguns moments per l’excés d’efectes digitals i pirotècnia visual sense cap propòsit narratiu o estètic.